Han passat 50 anys des de la reunió fundacional de Comissions Obreres del País Valencià, un 11 de desembre de 1966, en la seu de Lo Rat Penat, que aleshores estava en el Palau dels Scala a la plaça de Manises. S'hi reuniren un grup de militants obrers, la majoria relacionats amb el PCE i significats membres de la ciutadania i cultura democràtiques, que feren d'amfitrions.

La reunió era una més, important per nosaltres, de les moltes que s'estaven produint per tot arreu de l'Estat, en aquells anys (Biscaia, Madrid, Barcelona, Sevilla, Mieres, Zumàrraga...). Totes aquestes anaren teixint una xarxa, cada vegada més potent, d'un moviment obrer que renaixia, empentat des de les bases i que establia un nou paradigma de lluita obrera i democràtica, que poc a poc, i no sense dificultats, anà definint-se.

El ben cert és que aquells anys, entre 1958 i 1962, hi ha moltes expressions de lluita i resistència obrera i, a partir dels 70, de rebel·lia i militàncies que tenien també una dimensió cultural i generacional que entroncava amb un fort moviment de contestació a Europa i a altres indrets. Si bé la situació del nostre país, baix la dictadura i la repressió, li donava una potència, uns arrels i uns significats propis, unint en l'oposició democràtica al règim a molts moviments, que com l'obrer també anaven vertebrant-se (moviment veïnal, lluita feminista, estudiants antifranquistes, comunitats eclesials de base, reivindicacions nacionals, de solidaritat enfront de la repressió i l'amnistia). Anomenar-los d'aquesta manera pot no reflectir la real «porositat» i complementarietat entre tots aquests, ja que compartien persones, compromisos i objectius en la lluita antifranquista.

Bé, si la revisió de la història ens ha de servir per a «poder jutjar», com deia Hannah Arendt, CCOO no ha de fer, ni vol fer, d'aquesta commemoració una celebració malenconiosa. Els 50 anys han d'impulsar una reflexió col·lectiva al si del sindicat, compartida amb molta gent d'altres moviments i compromesa amb els canvis socials, sobre les noves realitats que afecten al món del treball, la ruptura de les solidaritats reivindicatives amb les quals un sindicat sociopolític com és CCOO està implicat des dels seus orígens i la pèrdua d'identificació i, per tant, de representació del sindicat. El pitjor favor que pot fer una mera commemoració seria proporcionar-nos una simplificació èpica per a substituir una recreació actualitzada del sentit i de la missió de la nostra organització en les condicions socials actuals.

Farem d'enguany un temps de reflexió per a afrontar els debats necessaris, des d'una nova visió i actituds que emfatitzen la creació d'alternatives, més que resistir passivament els atacs que ens fan. Problemes com ara «el precariat», la desigualtat creixent, la persistència de «bretxes» i discriminacions, el model de contributivitat per a obtenir accés a la protecció social, els canvis necessaris de model de creixement i els efectes ambientals i socials que comporten, l'objecte de les mobilitzacions sindicals, la nostra contribució a la lluita ciutadana, la proactivitat en els processos de negociació social, com defendre millor uns serveis públics de qualitat, la nova realitat del treball en la societat tecnològica, les vies per a una internacionalització solidària o la defensa dels drets en un món global... realitats totes sobre les quals ens fem preguntes però sobre les quals cal avançar propostes, hipòtesis de treball.

No és fàcil, perquè cal formular bé les qüestions per resoldre adequadament els problemes. Però les nostres arrels, la nostra gent, l'esforç en la seua major part anònim que atresora CCOO i la seua voluntat de fer alimenta les nostres esperances que, més que mai, són àmpliament compartides.