Aquest text, considerat com el document fonamental del Concili Vaticà II, va ser aprovat pels Pares Conciliars en presencia del papa Pau VI el 21 de novembre de fa 50 anys, amb el resultat de 2151 vots favorables i 5 negatius.
L´origen de l´esquema d´aquesta Constitució Dogmàtica del Vaticà II, el trobem en les suggerències dels bisbes, arribades a la Comissió preparatòria del Concili, que van ser sintetitzades en 367 proposicions, i que anaven des de la constitució de l´Església i els poders del papa i dels bisbes, fins a la doctrina sobre la col·legialitat, el magisteri eclesiàstic, la relació entre Roma i les diòcesis escampades per tot el món o les relacions de l´Església i els Estats. Un altre grup de proposicions també feien referència a la Mare de Déu.
El 1962 ja s´havia fet una redacció sistemàtica d´un esquema sobre l´Església, examinada i aprovada, amb algunes esmenes, per la Comissió central del Concili. També s´havia redactat un breu esquema sobre "Maria, Mare de Déu i dels hòmens", que en principi havia de ser una constitució autònoma, amb discussió i votació independent de la Lumen gentium.
L´esquema sobre l´Església arribà a l´aula conciliar i va ser discutit, del 2 al 7 de desembre de 1962. Però el dia 4, el cardenal Suenens, arquebisbe de Malines-Brusel·les, apuntà un canvi radical en l´orientació d´aquest document, que finalment el Concili va fer seu, a partir dels debats que hi hagueren.
El gener de 1963, i amb les suggerències que havien arribat, el text prengué un línia més pastoral i ecumènica, iniciant l´elaboració d´una teologia del laïcat i obrint nous horitzons cap a la posició d´una Església, no contra, sinó amb el món modern.
Durant la segona etapa conciliar (del 29 de setembre al 4 de desembre de 1963) el text es va discutir novament amb la intervenció de 323 Pares Conciliars. Van ser especialment notables els debats sobre la col·legialitat i la restauració del diaconat, amb o sense celibat.
El 24 d´octubre de 1963 va tindre lloc un esdeveniment únic en la història del Concili: dos oradors, que representaven per delegació les teories oposades, defensaren davant l´assemblea els seus respectius punts de vista sobre si el tema de la Mare de Déu havia d´estar inclòs en la Constitució sobre l´Església, o bé havia de mantindre el seu lloc autònom. El 29 d´octubre i per majoria, encara que no amb molt de marge, es va determinar la fusió dels dos documents, el de la Mare de Déu i el de l´Església. La postura que propugnava incloure la Mare de Déu en la Lumen gentium, volia fer ressaltar que Maria forma part de l´Església com la primera deixebla de Jesús.
Va ser el juliol de 1964 quan s´envià als Pares Conciliars una quarta redacció del text, que es discutiria el setembre següent, durant la III Sessió Conciliar. Ja l´octubre de 1964, el document s´havia refet en la seua cinquena forma. La votació es va fer ara fa 50 anys en un clima de tensió conciliar, propi d´un moment crucial que corresponia a escriure la història. La Secretaria general del Concili va fer tres notificacions per tal de calmar els ànims: la primera, donant seguretats que s´havia observat fidelment el reglament del Concili; una altra, precisant el valor teològic de la constitució sobre l´Església; i la tercera, comunicant la "Nota explicativa prèvia", que d´orde superior s´afegiria al document.
La sisena i definitiva redacció de Lumen gentium va ser aprovada pràcticament unànimement, i promulgada hui fa 50 anys.
Els 8 capítols de la Lumen gentium tracten temes tan importants com el misteri de l´Església, "societat jeràrquica i Cos místic" (1,8); el Poble de Déu i "el sacerdoci comú dels fidels" (2,11); la jerarquia i l´episcopat, amb "la missió d´ensenyar", i que ha de ser "un veritable servei" (3,24); els laics, "consagrats a Crits en el baptisme" (4,31) i que participen "de l´ofici sacerdotal" i "profètic de Crist" (4,34-35); la vocació a la santedat en l´Església "mitjançant la caritat" (5,42); els religiosos i les religioses que "consagren la seua vida en bé de tota l´Església" (6,44); el caràcter escatològic de l´Església peregrina, i finalment el capítol 8 dedicat a la Mare de Déu, "signe d´esperança certa i de consol per al poble que peregrina" (8,68-69). La Lumen gentium acaba amb una "Nota explicativa".
50 anys després de la Lumen gentium, com deia el papa Francesc el passat 14 d´octubre, l´Església "té el deure de mantindre ben visible la llum de l´esperança, perquè puga il·luminar a tota la humanitat el camí que porta a la trobada amb el rostre misericordiós de Déu".
