26 de gener: Els tres abats fundadors del Císter

Va ser el 1098, quan un grup de 20 monjos benedictins cluniacencs de Molesmes, amb el seu abat Robert al capdavant, deixaren aquest monestir de la Borgonya a la recerca d´un lloc solitari, Císter, on viure el monaquisme amb més radicalitat i senzillesa, en la pobresa i en la solitud. La norma de vida d´aquells monjos continuaria essent l´Evangeli i la Regla de Sant Benet, en la seua puresa original, sense afegitons. Així ho canten aquests Goigs: "Era el mil noranta-vuit/ tombant de mil·lenni i segle:/ deixeu Molesmes mig buit/ per ser fidels a la Regla./ Al desert, alegre, hi neva:/ cogulles de blanc feliç!/ Robert, Alberic, Esteve,/ desvetlleu els monestirs".

Va ser el 21 de març, festa del Trànsit o mort de Sant Benet, quan aquells 20 monjos, al davant dels quals hi havia l´abat Robert, i amb l´autorització del bisbe Hug de Lió, s´establiren al seu nou monestir, Císter, a prop de Dijon. Cal dir que aquells monjos no pretenien cap reforma de l´Orde, com ho defensa el G. Lluís Solà i Segura, monjo cistercenc del monestir de Poblet, en el seu treball, "El fenomen monàstic del Císter" (2007). Segons Fra Lluís Solà, aquells 20 monjos només pretenien "trobar un nou estil de viure el projecte de la Regla Benedictina, en la línia d´una més gran simplicitat i autenticitat". Els monjos del nou monestir de Císter tenien tres objectius: en primer lloc, recuperar "el treball manual com a element constitutiu de la identitat del monestir". En segon lloc, "el retorn a la simplicitat del curs litúrgic de la Regla Benedictina", i en tercer, "la revaloració de la vida comunitària en el context de solitud i de separació del món".

Els inicis del nou monestir de Císter van ser difícils degut a la pobresa material i a la falta de vocacions. Però aquells 20 monjos no es van desanimar, i treballant amb esforç i confiança en Déu, van aconseguir transformar aquell lloc inhòspit en un verger. La santedat de vida d´aquells monjos va fer que Odó, duc de Borgonya, els ajudara en la construcció del nou monestir, donant-los terres i ramats per a la seua subsistència.

Establerts a Císter, a instàncies dels monjos de Molesmes que van demanar que tornarà l´abat Robert, aquest, el 1099 hagué de deixar Císter, per manament del papa Urbà II, i retornà al seu antic monestir d´on havia eixit: "Sant Robert, capdavanter/ de la Vinya del Senyor/ cal que la deixe el primer,/ per mandat del Superior./ L´antic cenobi el manlleva/ apel·lant al compromís".

Robert havia nascut a la Xampanya sobre el 1028, al si d´una família noble, i havia ingressat de jove, al monestir de Montier-La Celle. Amb el desig d´una major perfecció de vida, va intentar algunes reformes en aquest monestir. Però l´any 1075, amb un grup d´ermitans, fundà el nou cenobi de Molesmes.

Quan l´abat Robert va haver de deixar Císter, el va succeir com a nou abat, Alberic. Durant el seu abadiat, Císter va progressar en santedat, i ell mateix va buscar la protecció de la Santa Seu per al nou monestir. Va ser el papa Pasqual II qui, el 1102 atorgà a Císter el Privilegi Romà: "Sant Alberic estimava la Regla/ i tots els germans./ El contratemps no el soscava/ i salva els perseverants./ És ell qui Robert relleva,/ amb zel encomanadís".

El tercer dels abats fundadors de Císter va ser Esteve Harding, nascut el 1060 a Anglaterra. Esteva va fugir del seu país degut a la invasió normanda, i passà, primer a Escòcia i després a França, on ingressà al monestir de Molesmes. Atret per la santedat de vida de l´abat Robert, el va seguir quan aquest deixà Molesmes i fundà el nou monestir de Císter. Esteve va ser l´autor de la famosa "Carta de Caritat", que va fixar les normes de vida de la nova fundació de Císter: "Esteve, anglès de naixença,/ la Regla estima i el lloc./ Per afermar-lo s´hi pensa/ i treballa no pas poc./ La Caritat és la Carta/ i fonament massís".

L´exemple de vida dels anomenats "Tres monjos rebels", els abats Robert, Alberic i Esteve Harding, es va vore coronat amb una gran afluència de vocacions, amb Bernat i 29 jóvens més que entraren a Císter. Això va fer que naixeren noves fundacions, amb l´expansió dels monjos cistercencs.

L´idea dels monjos fundadors de Císter va ser retornar a la puresa de la Regla de Sant Benet i abandonar tot signe extern de riquesa, per així viure en la soledat i la simplicitat de vida. Aquests tres fundadors de Císter van donar a l´Església una nova vitalitat en la vida monàstica. Per això els Goigs els canten agraïts: "Fundadors d´un Paradís/ per als anhelants fills d´Eva:/ Robert, Alberic, Esteve/ desvetlleu els monestirs".