26 de març: Els monjos màrtirs de Tibhirine

Ja abans del martiri dels set monjos trapencs, i degut a l´ambient de violència que vivia el país pel fonamentalisme islàmic, es van produir diversos assassinats en aquella zona. Així, el 14 de desembre de 1993 van ser degollats 12 cristians. I el 24 de desembre següent, un grup armat entrà al monestir de Tibhirine, exigint al Prior, el P. Christian-Marie Chergé, un impost revolucionari, així com també emportar-se el Germà Luc, que era metge. El Prior no accedí a cap de les dues peticions del grup, ja que per una part, els monjos no tenien diners, i per l´altra, el G. Luc ja era molt major per fer una travessa a les muntanyes. Però el P. Christian-Marie els va dir que els ferits d´aquest grup que anaren al monestir, serien atesos pel G. Luc.

Ja abans, els grups fonamentalistes havien exigit que els estrangers abandonaren Argèlia. Per això els monjos de Tibhirine van pregar i dialogar comunitàriament sobre si acceptaven aquesta exigència dels grups islamistes perquè deixaren del país, o bé es quedaven amb la gent de la zona, a la qual atenien sanitàriament, cosa que van decidir fer.

Els monjos trapencs de Tibhirine formaven una comunitat orant basada en la comunió amb Déu, per mitjà de la pregària, i de comunió dels uns amb els altres, com a germans que feien camí junts. Els monjos de Tibhirine eren també un signe de comunió de la comunitat amb els seus veïns i fins i tot amb el no creients.

La pregària dels monjos, el seu treball senzill a l´hort i l´assistència sanitària als habitants de la zona, era el dia a dia de la comunitat. En el silenci i el servei humil als seus veïns, els monjos de Tibhirine eren molt estimats pels habitants d´aquella regió. I va ser en bona part per això (i també per ser testimonis de l´Evangeli en aquell país) que van decidir quedar-se al monestir.

La nit del 26 al 27 de març de 1996, uns vint hòmens armats s´emportaren els set monjos que trobaren al monestir. El segrest va ser reivindicat pel GIA, que exigia a França un intercanvi de presoners. Com que aquesta condició no es va satisfer, el 21 de maig següent els set monjos foren degollats. D´aquesta manera es convertiren en màrtirs de reconciliació, de convivència i de pau, en mig de l´Islam. I també en testimonis de diàleg entre l´Islam i el món Occidental.

En el seu testament espiritual, dos anys abans del martiri, el Prior, P. Christian-Marie Chergé ja havia previst aquesta possibilitat de la mort per Jesucrist. I en el seu text ja havia expressat el seu respecte per l´Islam i pel poble argelià.

Els set monjos màrtirs de la Trapa de Tibhirine són: el P. Christian-Marie Chergé, el Prior, el P. Christophe, Mestre de novicis, els PP Bruno i Célestin i els Germans Luc, Michel i Paul.

Com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, "La recerca de Déu que porta el monjo al monestir i que l´hi manté perseverant, és a causa de l´amor, de l´amor a Déu sobretot, i de l´amor de Déu envers nosaltres" (Capítol del P. Abat del 18 de gener de 2014). Per això els monjos màrtirs de Tibhirine són en el nostre món, testimonis de l´amor de Déu. I també signes profètics, com demanava el papa Francesc als superiors generals que siguem els religiosos. Signes "capaços de desvetllar el món i d´il·luminar el futur, malgrat les pròpies debilitats i el propi pecat" (La Civiltà Cattolica 4 de gener de 2014).

Els monjos de Tibhirine, en el silenci i la pregària, en l´acolliment i en el servei als altres, han esdevingut per al nostre món, testimonis profètics, ja que com ens recordava el P. Abat Josep Mª Soler, només ho podem ser, "si partim d´un amor ardent a Déu, d´una donació generosa al Crist i de la voluntat d´estimar d´acollir , de consolar, de tractar d´una manera justa els altres, començant pels qui tenim més a prop" (Capítol 18 de gener de 2014).

L´amor a Déu va empènyer aquests monjos màrtirs a comprometre´s entre ells com a germans, en la pregària i en el servei, també a reconèixer en els altres el proïsme i finalment a donar la vida per l´Evangeli.