En un moment de decadència del cristianisme, Romuald va ser un dels millors representants de la reforma de l´Església, a finals del segle X i principis de l´XI. Si la reforma de Cluny, entre els benedictins va tindre lloc a principis del segle X, Sant Romuald va fer el mateix 100 anys després.

Romuald, de família dels Onesti, ducs de Ravena, va nàixer sobre el 950, com així ho canten aquests Goigs antics: "Ravena il·lustre ciutat,/ fill de sos Duchs vos honrá,/ com al pare os criticà/ per ser al vici entregat,/ fins que lo Totpoderós/ vos cridá ab toch especial".

Romuald va passar la seua joventut d´una manera desordenada. Però un fet luctuós, va canviar la vida del jove. Son pare, Sergi, en un duel, al qual va assistir Romuald, va matar el seu adversari: "A un desafío assistint/ quedàreu horrorisat,/ y en un monastir entrat/ gran remordiment sentint;/ allá aborríreu plorós/ vostra vida criminal". El jove, angoixat per aquella mort, es va retirar a fer penitència al monestir benedictí de Classe, a prop de Ravena. Després de 3 anys, Romuald va demanar que l´admeteren de monjo. La seua vida observant, era com una denúncia per als monjos relaxats, i per això, amb conformitat del seu abat, Romuald deixà el monestir i se n´anà a viure a un lloc solitari: "Malvist en lo manastir/ per vostre exemplar rigor,/ ab permís del superior/ al desert váreu partir/ vivint ab Marí gustós/ del Véneto al litoral".

Juntament amb Pere Urseol, duc de Venècia, Romuald va arribar al monestir de Cuixà, on començà a viure en una ermita, a prop del monestir cenobi benedictí: "Pere Urcéol, que abdicà/ de Venecia lo ducat,/ ab vos vingué acompanyat/ á ferse monjo en Cuxá;/ en eix punt portàreu vos/ una vida angelical".

Romuald va ser un prodigi d´ascetisme, amb dejunis rigorosos i pregàries, gràcies a les quals podia vèncer les temptacions.

Cap al 999, Romuald va tornar a Itàlia, per residir, de nou al monestir de Classe, on en solitud, continuava fent vida de pregària i de penitència. Va haver de patir els ultratges dels monjos del seu propi monestir, que l´expulsaren. Romuald demanà a l´emperador Otó III, uns terrenys on construí un monestir de vida contemplativa, basat en la soledat i en l´obediència: "Abat de Clásse nombrat,/ després vilment despedit,/ y de altres també expel·lit,/ de tant bullíci cansat,/ á Camálduli afanós/ vos portá un toch celestial".

Romuald va ser un exemple de pregària, de soledat i de penitència. Fundà altres monestirs a prop de Roma, amb un règim de vida de silenci i austeritat. El 1012 va fundar el monestir de Camp Màldoli, nom que ha donat lloc a l´Orde de Sant Romuald: la Camàldula, un monestir amb cel·les independents i vida mig eremítica, mig cenobítica: "Mòlts monastirs ja fundats,/ de merits y virtuts plé,/ suspirant ab sant dalé/ del cel per les claredats,/ os concedí Déu piadós/ gosar lo premi eternal". Romuald va morir a Val de Castro, el 7 de febrer de 1027 i l´Orde de la Camàldula va ser aprovat pel papa Alexandre II, en 1072.

Amb motiu del mil·lenari de la Camàldula, el 2012, el Prior General, Alessandro Barban deia que "El silenci i la pregària, no són un aïllament, ni una separació o una contradicció amb el diàleg i l´hospitalitat". I és que els monjos, tant els camaldulencs, com els benedictins o els cistercencs, no vivim aïllats del món. La vocació monàstica es viu en comunió amb els hòmens i les dones del nostre món. Per això els monjos i les monges ni fugim del món, ni el veiem com alguna realitat a condemnar! Al monestir, els monjos i les monges, mentre compartim allò que som i allò que tenim, sense tindre res propi, fem possible una manera de viure fonamentada en la senzillesa i la frugalitat, el perdó i la pau. I és que com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, "La Regla ens ensenya com hem de conviure amb els altres", en un ambient fratern.

Que la intercessió de Sant Romuald done un nou impuls a la vida monàstica i a la fe de tots els cristians: "Puig sou astre lluminós/ de la Iglesia universal:/ Lliuráunos sempre del mal/ Romuald, abat gloriós".