1 de setembre: Sant Gil

Nascut a Atenes sobre el 640, en morir els seus pares, Teodor i Pelàgia, Gil que tenia uns 20 anys, va vendre tots els seus béns i donà els diners als pobres. Així ho canten aquests Goig antics dedicats a aquest sant ermità: "De llinatge principal,/ morts los pares, y parents,/ repartireu lo caudal/ ab los pobres famulenchs,/ no fent cabal de tals bens/ per poder ser més humil".

Passant primer per la Provença, a principis del segle VII, Gil arribà als Pirineus, concretament a Núria, una vall situada a 1964 metres sobre el nivell del mar i rodejada per muntanyes que arriben fins als 3000 metres d´altitud. Gil arribà a aquest paratge natural de Núria, al terme de Queralbs, amb "el desig d´abandonar la vida mundana i viure en la pregària i en la penitència" i per evangelitzar els pastors que vivien en aquell lloc.

A Núria, Gil va fer una imatge de la Mare de Déu i una creu, i el menjar que feia a l´olla el compartia amb els pastors que vivien al voltant. Amb el toc de la campana els avisava també per a la pregària: "Diuse que quant habitareu/ en aquest aspre desert,/ de la Verge fabricareu/ la imatge ab tan gran concert,/ que mostrareu ser expert,/ puix la fereu tan gentil".

Degut a la persecució dels arrians, Sant Gil hagué de fugir de Núria, però abans amagà en una cova la imatge de la Mare de Déu i la creu que havia construït, i també l´olla i la campana: "Trobantvos d´ells perseguit,/ volguè Deu, que en fereu via,/ y tancareu en la nit,/ Olla, Campana i Maria/ ab la Creu en companyia/ deslliurantho del perill". Aquests elements van quedar amagats durant segles, fins que sobre el 1072, un pastor anomenat Amadeu, nascut a Damasc, va tindre una revelació, on un àngel li va fer saber on es trobaven amagades la imatge de la Mare de Déu, la creu, la campana i l´olla. Altres fonts diuen que va ser un bou qui assenyalà el lloc on hi havia la cova amb la imatge de la Mare de Déu, la creu, l´olla i la campana. Una vegada trobades aquestes relíquies, Amadeu, amb l´ajuda dels pastors que vivien a la vall de Núria, edificà una ermita en honor de Sant Gil.

El nom de Gil prové d´Aegidius, derivat de la paraula grega "cabra". I és per això que aquest sant es coneix amb els noms de Gil, Egidi i Gilles. La seua devoció és universal

Segons Joan Soler i Amigó, "en la devoció a Sant Gil s´integren diversos elements de creences ancestrals". Sant Gil és representat com un heroi o un sant sacerdot.

És cert que de la seua vida, a part del que ens diu Joan Amades, sabem ben poca cosa. Són les llegendes i tradicions populars que es van divulgar als països on va viure, que ens expliquen una miqueta la vida d´aquest sant. Una d´aquestes tradicions ens explica que els seus pares tenien una situació acomodada i que fins i tot Gil era de descendència reial, com canten aquests Goigs: "Nat de nissaga reial,/ no us captiva l´opulència:/ vostre cor és tot clemència/ pel pobret i pel malalt./ Les virtuts del cristià/ conreàreu amb gaubança".

Degut a la fama que tenia a Grècia, Gil se n´anà a la Provença, on va ser deixeble de Sant Cesari d´Arles: "Fet deixeble de Cesari/ Arles com a hoste us rebia;/ més la fama no us plaïa/ sent per vós punyent calvari./ En bosc afrós i llunyà/ trobeu més plaent estança".

Després anà a viure a un bosc, on segons la tradició, l´alimentava una cérvola amb la seua llet: "En la vostra solitud/ no us manca la Providència,/ cada jorn amb complaença/ una cérvola a vós acut./ Vostre cos ella alletà/ amb abundor i sens recança".

En una cacera, un rei perseguí la cérvola que es va refugiar a la cova on vivia l´ermità Gil. En vore que no la podien caçar, els qui acompanyaven el rei començaren a llançar fletxes, alguna de les quals ferí el sant ermità: "Caçant per aquell paratge/ la comitiva reial,/ assetjà el mans animal,/ corrent ell vers vostre hostatge./ La fletxa que es disparà/ en vostre pit s´afiançà ".

El rei, admirat per la protecció que Sant Gil donava a la cérvola, digué: "Si protegeix així als animals, que no farà pels hòmens?", i li oferí diners que l´ermità no va acceptar, tot i que li demanà al rei que construira el monestir de Sant Gil: "Rebeu joiós del monarca/ d´un convent la fundació/ per la santificació/ de la gent de la comarca./ Des d´ell vostre esperit volà/ a l´eterna benaurança". I va ser en aquest monestir on el sant ermità va ser enterrat, en morir l´1 de setembre del 720 o 721. Les seues relíquies es troben a Sant Serni de Tolosa. Sant Gil és representat com a abat, amb el bàcul i més freqüentment com a ermità, en una cova i amb la cérvola per companyia.

Sant Gil és protector dels malalts d´epilèpsia, anomenat, "mal de Sant Gil". Aquestes persones, que juntament amb els malalts de lepra han segut les que més prohibicions legals han patit al llarg de la història, representen l´1,2% de la població espanyola. Cal recordar que els qui tenen epilèpsia no són malalts mentals i per això ens cal una més gran conscienciació, per tal d´eliminar els prejudicis socials envers aquestes persones que poden viure de forma independent, i així mostrar-nos més receptors amb la diversitat: "Contra febres remeier/ cureu tota malaltia,/ dels abats sou llum i guia,/ dels humils, capdavanter./ Al qui de Déu s´apartà/ li alcanceu nova aliança".

Sant Gil és el patró d´Alcocer de Planes, al Comtat i se celebra també a Énguera, a la Canal de Navarrès, amb la tradicional festa dels xiquets, que són els qui fan, amb fenoll, creus i rams que després són beneïts. Aquesta festa de Sant Gil a Énguera data del 1862 i segons la tradició va ser introduïda a finals del segle XVIII pel prior del convent carmelità d´aquesta vila.

Pel que fa als edificis religiosos dedicats a Sant Gil al País Valencià, hi ha l´ermita d´aquest sant a La Mata, a la comarca dels Ports i el temple parroquial de Benifairó de les Valls, al Camp de Morvedre.

Que Sant Gil, en consonància amb l´encíclica del papa Francesc d´amor a la naturalesa, ens encoratge a treballar per un món més harmònic i més en comunió amb totes les criatures de la creació.