No m´agraden les falles, però de la mateixa forma que no m´agrada el bàsquet o la crema pastissera: sense passió, sense ressentiment. Deixe dit açò per avançat perquè potser algú té la temptació d´atribuir estes paraules a una animadversió que no existeix. Que a mi no m´entusiasmen no implica que no reconega la seua importància. La convivència entre veïns i fallers ha estat sempre complicada, tot i que és cert que s´han realitzat avanços, i que enguany l´esforç ha estat major, en part per l´impuls a la candidatura de les falles com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, proposant fins i tot un pla estratègic. Però hi ha un assumpte del qual les falles s´han oblidat sistemàticament, també ara: del seu impacte sobre el medi ambient.

Per una part, la població de la ciutat gairebé es duplica als dies de màxima afluència, i per altra, a la cremà s´emeten enormes quantitats de fum tòxic, negríssim. Sobta, per tant, l´absència d´estudis i l´avaluació d´alternatives, si exceptuem alguns articles solts i, això sí, el dossier de la Revista d´Estudis Fallers sobre «La sostenibilitat de les falles».

Molta gent implica molts residus i un gran consum d´energia, i per això l´ajuntament posa en marxa campanyes especials de recollida i separació de residus. L´any passat es va crear un premi per a aquelles falles que utilitzaren materials reciclats a les carpes i ninots, i també es va promocionar, junt amb Ecoembes, una campanya anomenada «La Gran Reciclada»; enguany pareix que hi haurà noves campanyes en la mateixa línia. A més a més, l´Ajuntament feu públiques una sèrie de recomanacions entre les quals destacaven l´aposta pel transport públic, el recordatori de la necessitat de reduir els residus o d´instal·lar il·luminació eficient. És innegable, per tant, que hi ha hagut un cert estímul a la visibilització de la vessant verda de la festa, però també resulta evident que ha estat insuficient. Que encara falta molt per fer, en estalvi energètic, en tractament dels olis dels llocs de menjar ambulants o en el control de la contaminació acústica, entre altres. Però queda, sobretot, el problema més important a nivell de salut ambiental: el fum.

Les falles ja no són de fusta i cartró, excepte honroses excepcions. Les falles estan fabricades en gran part amb poliestirè expandit, l´anomenat suro blanc, un material que quan es crema causa compostos altament tòxics i provadament cancerígens. Per què? Perquè la temperatura no es prou alta a la cremà, i la combustió és incompleta, generant molècules perilloses, com si fóra una incineradora que no funciona correctament. A més, la cendra, en funció de l´oratge, pot acabar embrutant i intoxicant també els nostres espais naturals, com passà l´any passat amb la Devesa de l´Albufera.

El suro blanc no té per què ser part de la festa. Cert és que aporta espectacularitat al moment culminant, quan tots volen vore les flames més altes i el foc més viu. Però ens allunya de les falles i també d´una festa respectuosa amb la nostra salut i el nostre entorn. Provem noves alternatives, com la pell de taronja, tornem a la fusta, aprofitem tot l´enginy i creativitat de la festa, que és molt, però anem pensant en abandonar el suro blanc. També des de l´Ajuntament haurien de fer-se a la idea: una ciutat envaïda per un fum tòxic i irrespirable no s´ajusta en absolut a la idea d´una València verda, neta i moderna que pareix que volen, amb encert, implantar.