A Marcel·lí Rodríguez el vaig conéixer ja fa molts anys, a l'Ajuntament d'Aldaia, del qual fou regidor d'Urbanisme i no sé quantes coses més, quan jo era regidor de Cultura. Vam compartir hores i moltes il·lusions, vam fer realitats somnis i estic ben content d'haver coincidit amb ell en un moment determinat de la vida. Ara, després de la seua mort, és un bon moment per a recordar a l'amic i a la persona compromesa amb unes idees en particular i amb un poble en general.
Ell sempre va estar al capdavant, al front del treball, sempre al peu del canó. Era igual que vinguera aigua pel barranc o que passara qualsevol cosa extraordinària: ell estava, perquè era conscient que estàvem fent una revolució, una revolució silenciosa però revolució; estàvem pegant-li la volta al poble. Estàvem dissenyant carrers i serveis, estàvem fent realitat els somnis que al llarg de molts anys havíem tingut. I gràcies al treball de bones persones, com el nostre amic Marcel·lí, els vam fer realitat. Mai no li feia por el treball perquè era el que ell sabia fer i ho sabia fer molt bé. Era una bona persona i treballadora, molt treballadora.
Després va passar molts anys amb malalties i problemes de salut però quan el veies pel carrer, fins al darrer dia et rebia amb un somriure d'orella a orella i et transmetia amb sinceritat, amb la seua mirada i els seus ulls clars i transparents, que se n'alegrava de veure't. I tu, i jo, li deia quatre coses i recordava tot el que havíem compartit. I continuava estant content, em sentia afortunat, pel temps que vam passar junts perquè Marcel·lí ha estat un home imprescindible en la història recent d'Aldaia perquè ha lluitat sempre pels seus ideals, pels seus anhels, per fer realitat els impossibles, per tots nosaltres. I ho ha fet ací i allà; allà i ací, en tots els llocs on l'ha posat la història.
