El ple de l´Ajuntament de Torrent, amb la unanimitat de facto acostumada en estos casos „els uns amb entusiasme i els altres mitjançant el recurs habitual a l´anatema i la desqualificació„, ha tingut la bona pensada de reconéixer els incontestables mèrits de Vicent Torrent atorgant-li el seu nom a l´auditori de la ciutat.Vicent Torrent (Torrent, 1945) és un dels noms més importants de la cultura valenciana de les darreres dècades. Fundador, primer, de l´Equip València Folk i, després, juntament amb Manolo Miralles, Miquel Gil i el fugaç Manolo Lledó, d´Al Tall, Torrent ha sigut el principal responsable de la repopularització de la música de tradició oral a terres valencianes.
No hi prou espai ací per a tornar a enumerar les decisives aportacions d´Al Tall en els seus quaranta anys de trajectòria, però resulta inevitable reincidir en el que va significar la formació des del mateix moment de la seua irrupció: un revulsiu en l´autoestima col·lectiva, un puntal del procés de rehabilitació identitària, una invitació irrenunciable a estimar el país i la seua cultura. Ja ho hem dit en altre lloc: poques campanyes de sensibilització lingüística poden competir amb l´eficàcia instructiva del «Tio Canya» i cap lliçó d´Història assolirà mai una penetració social del calat de l´aconseguida per «Quan el mal ve d´Almansa (1979)», per posar només dos exemples eloqüents de la seua incidència.
I el mèrit de tot això es redoblava pel mitjà amb què es duia a terme: el cançoner de tradició oral, abandonat a la seua sort entre l´agonia i la folklorització. La proposta d´Al Tall, sincronitzada amb un moviment semblant que s´esdevenia arreu del món occidental, es situava en les antípodes del folklorisme: ací no és buscava la idealització d´un passat amarat d´essencias patrias sinó la vigència present d´unes expressions culturals que es resistien a ser oblidades pels embats de la postmodernitat.
Per Vicent Torrent, ideòleg del projecte, no només calia cantar en la llengua materna oral, sinó que també calia fer-ho en la llengua materna musical: la de la pròpia tradició. A més, el cançoner no s´havia de recuperar per intentar restaurar-lo i redifondre´l, sinó per interioritzar els seus mecanismes expressius i poder utilitzar-los en la creació de cançons noves adreçades al públic actual: d´això en va dir riproposta, manllevant un terme italià, i ha sigut el fonament teòric sobre el qual s´ha construït tot el folk valencià contemporani.
I no es va conformar amb això: a ell li devem la fundació d´un dels projectes de recopilació de música tradicional més importants del continent europeu: la Fonoteca de Materials, amb 32 volums publicats entre el 1985 i el 2012; o l´eixamplament del marc conceptual de treball a tot l´àmbit mediterrani „sí, també estava al darrere de l´organització de les enyorades Trobades de Música de la Mediterrània.
Tot plegat, un enfilall de virtuts i aportacions que fan mereixedíssim qualsevol reconeixement i deixa en molt mal lloc a qui, des de la ignorància, la mala fe o el sectarisme polític, ha intentat estalviar-nos-el.
