La commemoració del tretzé aniversari de l'obertura pública del Castell-Palau d'Alaquàs, que tindrà lloc el 28 de febrer, és un bon moment per a recordar que en 2018 s'acomplirà el primer centenari de la declaració d'aquest singular monument de l'Horta Sud com a edifici històric-artístic. Una mesura legal que tingué una gran transcendència, ja que evità el seu enderrocament.
Els fets a què faig referència s'esdevingueren en 1918, i poden ser resumits de la següent manera. Tal com assenyalà Tomàs Rosselló, el dia 30 de març d'aquell any l'alcalde d'Alaquàs, Joaquim Vento Peiró, exposà als membres del consistori municipal que el Castell havia sigut venut, i que el nou propietari n'estava «contratando el derribo». I a partir d'ací les reaccions se succeïren en cadena.
D'una banda, el 5 d'abril una comissió integrada per un quintet de notables alaquasers visità «al ilustre hijo adoptivo de esta población, D. José Benlliure, para rogarle que tanto él como su hermano, el Excmo. Sr. D. Mariano Benlliure», aleshores Director General de Belles Arts, «se interesen en que no se derribe el referido Castillo». L'endemà, dia 6, la notícia saltava a la premsa, on Teodor Llorente Falcó publicà que estava a punt de cometre's una atrocitat artística. El 8 l'afer arribà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, que elaborà un dictamen demanant-ne la protecció. El 18 el Centre de Cultura Valenciana sol·licitava a «arquitectos, maestros de obras, pintores, dibujantes y fotógrafos amantes de nuestras glorias regionales que se afanen por reproducir gráficamente el Palacio señorial de Alacuás»; i la Joventut Valencianista, que algun patrici avançara 50.000 pessetes per al seu rescat: «fins que arribe l'hora d'adquirir-lo per a museu o arxiu de coses valencianes». I tres dies després, el periodista Robert Zaragozà Andreu incidia en la significació identitària i sentimental que posseïa el monument: «A la sombra de ese castillo van naciendo y muriendo las generaciones. Quitadle al pueblo ese castillo y le habréis quitado su carácter, su silueta típica».
Tant d'esforç, tanta mobilització, no podien caure en sac foradat. I fou així que a finals de mes es féu públic que, amb data de 21 d'abril de 1918, Alfons XIII havia signat una Reial Orde que declarava el Castell-Palau com a edifici protegit, «incluyéndose, por tanto, en el catálogo que se halla encomendado a la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades».
La salvació del Palau de les quatre torres fou una obra col·lectiva en què prengueren part des de representants locals fins a especialistes en art, tot passant per polítics, periodistes i entitats culturals. I, en aquest sentit, serà bo que al llarg dels propers dos anys el municipi i la comarca que l'alberguen es preparen per a celebrar com cal que fou gràcies a un grapat de persones que no dubtaren a emprendre totes les accions que estaven al seu abast que actualment podem gaudir de tan esplendorós edifici. Farem possible així que l'agraïment guanye la partida a l'oblit.
