Voro el palmiter, Voro el xurro, Voro el de les falles, Voro el del futbol, Voro el de la banda de música, Voro el de les festes, Voro el pacient, Voro el que no tenia hores ni horari, Voro el servidor, Voro el que sempre ajudava, Voro el regidor, Voro l´amic, Voro l´alegre, Voro el generós, Voro, sempre Voro. I dimecres el vam soterrar després d´haver lluitat contra el càncer.
És difícil, molt difícil, trobar a una persona de la qual tots diuen que era molt bona persona i que sempre estava a la disposició, preparat per a ajudar, per a servir al seu poble i a les persones que en ell hi viuen. Ell estava sempre. Voro sempre ha estat. Tot el món sabia on vivia i quan no hi havia telèfon mòbil no passava res: anaves a la seua casa i ell baixava.
Pilar, la seua dona li deia: acaba de dinar, home! Ara vinc, no et preocupes. Voro sempre estava. I Pilar, també. Ella ha estat, sempre, al seu costat i gràcies a ella, tots nosaltres hem tingut al Voro que hem conegut.
Artesà del palmito i regidor de vocació, ell sempre ha estat una persona alegre, m´atreviria a dir que feliç. Jo vaig coincidir amb ell 12 anys a l´Ajuntament d´Aldaia i hauria de pensar molt, hauria de buscar algun dia que no m´ho passara bé al seu costat, que no em transmetera la seua visió positiva de la vida, del seu orgull per la seua família i per haver vingut i haver arrelat a Aldaia. I quan anava a Villar de l´Arquebisbe, era el mateix Voro, sempre tot un personatge.
Ell, que em deia «Visantin», sols tenia por a parlar en públic: això el posava nerviós, i notava a faltar uns estudis que la seua infància i joventut no li van permetre. «Si jo tinguera estudis....» I el que ell no sabia és que sempre estava ensenyant a les persones que compartíem amb ell un fragment de la nostra història. Perquè Voro era un mag, un savi de la vida.
Amb les seues qualitats, la seua experiència i la seua bondat, era capaç de moure muntanyes i aconseguir fer realitat els somnis col·lectius i personals. Ell ha estat una de les persones fonamentals de la transició -millor, revolució- d´Aldaia. Ell va ajudar, i de quina manera, a fer que Aldaia poguera entrar al segle XXI farcit d´infraestructures i serveis que permeten a les generacions aconseguir estudis, mantindre tradicions i desenvolupar-se com a persones. Estant al tanatori, Gori el coeter i gran amic, em va dir una frase d´eixes que podríem dir «resum»: Vicent, ara què?, s´hem quedat sense ell? I el problema és que anem tenim massa persones, massa amics que ja no hi són ací i que si, tot cal dir-ho, estan junts, n´estaran organitzant de bones. De segur que Caront l´haurà ajudat a travessar el riu Aqueront per a poder retrobar-se amb els amics i començar, continuar, treballant i fer festa. Gràcies Voro per ser tu, per ser Voro. Estic molt content d´haver coincidit en la història d´Aldaia, en la teua i en la meua. Ha estat un orgull i sempre t´estaré agraït.
