La comarca de l'Horta Sud és un territori que gaudeix especialment de la crema de pólvora. Mascletaes, despertaes, castells, cordaes, traques corregudes... són espectacles pirotècnics que presideixen el calendari festiu dels nostres pobles, i que resulten imprescindibles perquè qualsevol celebració, des d'un aniversari fins a la commemoració d'un sant patró, siga completa.

Entre aquests actes de foc destaquen, per la seua singularitat, les cordaes, que són activitats reservades a un públic reduït i agosarat, podríem dir; diferent, en tot cas, del que tenen una mascletà o un castell de focs d'artifici. Perquè, com les traques corregudes, les cordaes demanen la participació dels assistents, que de fet n'esdevenen els protagonistes.

Entre les cordaes més antigues de l'Horta Sud figuren les dels municipis d'Alaquàs, Xirivella i Picanya, que és possible documentar a meitat segle XIX. Així, al periòdic El Guadalaviar corresponent al 19 de setembre de 1859 llegim que les festes d'Alaquàs, «como las del vecino Chirivella, pueden reducirse a lo siguiente: masclets, cuerdas y castillos; total, fuegos, o lo que es lo mismo, no poder salir a la calle». Cosa que posa de manifest la gran afició -fins i tot l'obsessió- a la crema de pólvora que per aquells temps existia als dos municipis. I també, és clar, el perill que una tal pràctica comportava, amb la conseqüència, per a la majoria del veïnat, de «no poder salir a la calle». Per això l'anònim periodista hi afegia: «En Chirivella, según se dice, ha habido tres heridos». Perquè tothom tinguera present que jugar amb material explosiu no està exempt de risc.

D'una altra banda, al número del diari La Opinión corresponent al 9 de juliol de 1865 s'anunciava que, amb motiu de la festa de la Sang, a Picanya «se disparará por la noche una gran cuerda de fuegos artificiales». Encara que, en aquest cas, el redactor no oferia detalls al voltant de la intensitat del foc -només hi afegia que la jornada s'iniciaria amb «el disparo de gran número de masclets» i es tancaria amb «un vistoso castillo de fuegos artificiales»-, sembla fóra de tot dubte que no devia diferir molt de la de les localitats veïnes.

És evident que uns espectacles que compten amb una tradició tan arrelada mereixen continuar celebrant-se, mereixen tindre futur. Però també, que aquestes activitats no poden ser en extrem perilloses, no pot ser que les persones que hi participen acaben ferides o malparades. Per això, tal i com estan fent diverses poblacions -i, en aquest sentit, cal destacar el gran treball que està portant a terme l'associació d'Amics de la Cordà d'Alaquàs-, l'educació, la prevenció i la seguretat han de ser els elements primordials d'unes celebracions que -que ningú no s'enganye- no tenen com a objectiu mesurar la major o menor virilitat o feminitat dels participants, sinó festejar col·lectivament el goig de sentir-se poble.