El palau senyorial d'Albalat dels Sorells -segons un exhaustiu estudi publicat en 2009 en la revista Saitabi, del professor d'Història Medieval de la Universitat de València Mateu Rodrigo-, va ser construït en origen en un context d'inseguretat militar com a residència fortificada, durant la possessió del senyoriu de Pere March, conseller del rei Pere el Cerimoniós i besavi d'Ausiàs March, que l'havia adquirit en 1331. En 1352 la influent família Codinachs va comprar Albalat als March, període durant el qual va ocórrer un dels fets històrics més importants, l'estada en 1373 del rei Joan I, quan anava cap a València, sent encara infant de la Corona d'Aragó.
Un segle més tard, en 1480, Tomàs Sorell, més conegut com a Mossén Sorell, que havia sigut Justícia i Jurat de la Ciutat de València, va adquirir el senyoriu. Segons Vicent Garcia -autor de l'últim projecte de restauració de l'any 2000-son pare, el comerciant Bernat Tomàs Sorrell, havia contribuït a finançar la campanya del rei Pere el Cerimoniós el 1376 a Sardenya i va mantindré una galera al Mediterrani dedicada al corso. En 1390 va cedir-la al duc de Montblanch que es disposava a ajudar a l'infant Martí en la guerra de Sicília i li va proporcionar armaments i municions. Tot això li va permetre obtenir grans beneficis econòmics, amb els quals va adquirir possessions a València, que va heretar Tomàs Sorell, el qual posteriorment va comprar el senyoriu d'Albalat.
Segons Garcia, la tipologia de planta quadrada, pati central descobert i torres cantoneres del palau -a la qual també pertany el d'Alaquàs (S. XVI)-, ha pogut tindre diverses influències. Per una banda, les relacions comercials que mantingueren els Sorell amb Sardenya, Sicília i Nàpols, que pogué fer-los coneixedors de les residències d'aquest tipus de principis del segle XIV que posseïen les famílies d'aquells territoris, especialment les de Sicília. I, per altra banda, en una construcció del nord d'Àfrica denominada Dar, primigènia dels segles XI-XII.
Aquests fets pogueren influir perquè el palau que construïren els March, un dels primers del gòtic mediterrani d'aquesta tipologia, fóra reformat pels Sorell, entre 1480 i 1485, respectant-la. Encara dotant l'edifici de nous nivells, com el semisoterrani, i de molts invariants tipològics típics de les residències gòtiques de l'àmbit català i valencià, al seu pati de planta quadrada -un pou, un cavalcador, finestres geminades un gran arc de pedra escarser, una escala en angle exterior, que comunicava amb l'entresòl i la planta noble, i una galeria d'arcs apuntats a la planta principal-. Així com, modificant la distribució inicial situant -segons un inventari de l'Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca de 1486 que arreplega Rodrigo-, en planta baixa l'estable, l'habitació dels mossos, la dels escuders i el celler; en l'entresòl, l'estudi del senyor i el graner i, en la planta primera, el menjador, la cuina i quatre habitacions. I, a més, inserint elements constructius de l'època interessants com forjats de bigues i revoltons, entramats de fusta o paviments amb de taulells ceràmics vidriats de Manises del segle XV.
Decadència i ressorgiment
En el segle XVII, com arreplega Mateu Rodrigo, tal vegada coincidint amb el nomenament en 1626 de Jaume Sorell com a comte d'Albalat, es van alçar les andanes i es van sobreelevar les torres en una planta més, rematant-les a més amb boles i piràmides típiques del barroc. Segles més tard, amb l'extinció dels senyorius al segle XIX, l'edifici va perdre les seues rendes i van anar entrant en ruïna, de tal manera que es van enfonsar o enderrocar totalment o parcialment les torres, excepte la sud. Respecte de l'hort del palau, que arribava fins a les vies del metro, estava regat per la séquia de Montcada i cercat amb un mur probablement del segle XVIII. Dins d'aquest es va edificar a partir dels anys 50 del segle XX, al voltant del palau, un grup escolar, una pista de tenis, un magatzem i un camp de futbol, els quals van ser eliminats progressivament, entre la dècada dels 80 i la del 2000, amb la majoria del mur. El sòl que anaren alliberant s'ha anat convertint progressivament, en zones verdes que en l'àrea més pròxima a la construcció s'ha executat, en 2010 i 2014, seguint un projecte d'enjardinament redactat per l'arquitecte Vicent Garcia. Cal tindre en compte que pel decret del Ministeri d'Educació sobre els castells espanyols, el monument va ser protegit en 1949. I que en 1955, segons Rodrigo, va ser adquirit per l'Ajuntament, que ja l'ocupava des de 1939 com a casa consistorial, a la família Gargallo i Gil Dolz de Castellar, una branca col·lateral del llinatge.
A principis dels anys 70, la Diputació de València, a petició de l'Ajuntament, va redactar un pla de rehabilitació perquè presentava un deficient estat de conservació. Aquest, executat entre 1972 i 1974, va suposar una molt qüestionable restauració en estil en la qual es van reconstruir les torres, es va perdre l'acabat original de tàpia, es van eliminar elements com el cavalcador, els paviments de ceràmica medieval, forjats del segle XV o es van substituir i afegir portes i finestres d'un suposat gust més gòtic. Tot això, seguint un model idealitzat i poc coherent de castell romàntic, que va afectar negativament al bé, convertint-lo en un fals històric. Afortunadament l'edifici va ser declarat BIC amb la Llei del Patrimoni Espanyol del 1985.
En els anys 90, a iniciativa de la Conselleria de Cultura, s'encomanà un projecte de restauració a l'arquitecte Emilio Labastida i es van recuperar les sageteres i troneres de la planta baixa. Coincidint amb la delimitació de l'entorn de protecció l'any 2000, la conselleria li encarregà a Vicent Garcia una segona fase, que va ser executada entre el 2002 i el 2005, per a la rehabilitació de les cobertes de les torres i la restauració tant d'estructures interiors (murs i entramats de fusta) com de les façanes. Malauradament, en l'actualitat el monument té pendents importants actuacions per garantir la conservació i recuperació, en part conseqüència de la dolenta restauració dels 70, com és l'anunciada restitució del paviment del segle XV a la sala de comissions.
