Torrent conserva encara interessants monuments de diverses èpoques malgrat l'especulació urbanística i les renovacions edilícies iniciades en els anys 60 del segle XX, i també malgrat que té pendent d'aprovació definitiva des del 2013 d'un catàleg del Pla Especial de Protecció i de Reforma Interior (Pepri). Aquest patrimoni històric conforma la imatge del passat de la ciutat i per això cal reivindicar-lo. Els valors d'aquests béns van ser exposats per l'autor d'aquest article en una conferència en la Casa de la Cultura en març del 2011.
El conjunt més antic i emblemàtic d'ells és la Torre andalusina del segle XII i el fossat del segle XIV, aquest últim descobert en 2004 i cobert en 2009, a la plaça Colom. Aquest juntament amb l'Església de l'Assumpció de Nostra Senyora, construïda entre els segles XVI i XVIII, i l'Antic Ajuntament originari del segle XVII, hui Casa de la Cultura a la plaça Major 29, representen el poder feudal, religiós i del poble, respectivament.
Altres béns d'interés historicoartístic són els casinos i els ateneus, edificis que van ser protagonistes de la vida social, política i cultural en les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX, dels quals els tres que es conserven es troben ubicats a la plaça Major. Aquest és el cas del neoàrab La Alhambra de 1919 al número 37, de l'Ateneo Musical Obrero o Ca Lluïset de 1923 al número 15, o de l'Antic Casino de la Societat de Caçadors de 1928 al número 41.
A aquest grup cal afegir, com a lloc representatiu de l'oci en el passat que forma part de la memòria col?lectiva dels torrentins, el Cinema Cervantes que, segons Enrique Carratala i Jorge Sánchez, fou inaugurat en 1911 i que es troba desprotegit provisionalment pel nou catàleg del centre històric.
Respecte de les construccions vinculades al poder econòmic com a la indústria dels xocolaters, una de les més importants del municipi al segle XX, trobem rellevants exemples a carrers com el de l'Església. Aquest és el cas de la destacada Casa Puig-Piqueres de 1929-1930 al número 18-20 i de l'Antiga Fàbrica de xocolate de Vicent Chulià instal·lada als anys 30 en un edifici del segle XVIII, al número 16, també descatalogada als darrers anys. Així com edificacions que són testimoni del poder adquisitiu dels llauradors locals, com El Faro de 1930 a la plaça Colom 1, inspirat en un edifici de Madrid, o Ca l'Estudiant de Boqueta al carrer Mare de Déu de l'Olivar 30, una antiga casa de llauradors construïda durant la primera dècada del segle XX, reconvertida actualment en Museu Comarcal de l'Horta Sud «Josep Ferrís March», dedicat a l'etnologia.
A més a més, la millora de les comunicacions terrestres amb la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, va fer que Torrent es convertirà en un dels principals centres d'estiueig de les famílies benestants de València. A causa d'aquest fet es van desenvolupar diversos nuclis de segona residència on aquestes van construir les seues cases. Actualment encara es conserven algunes d'aquestes mostres arquitectòniques en l'antiga carretera a València, en el carrer València, en el Vedat i en l'entorn de l'abans anomenat carrer dels Senyorets, hui de Sant Nicolau.
En aquest últim, gràcies a la implantació del trenet en 1893, trobem l'antiga estació del ferrocarril de via estreta obra de l'enginyer Juan Pérez Sanmillán, encara que molt transformada. Així com, al seu voltant, residències d'estiueig com el Xalet Llop-Soriano, en el número 15 d'aquest mateix carrer, de l'última dècada del segle XIX; l'actual Centre de Majors del carrer Mare de Déu de l'Olivar 40, amb façana d'estil modernista, de la primera dècada del segle XX; i la que va ser casa del mestre José Iturbi al carrer Cervantes 10, d'estil tardoeclèctic, de cap a 1928, actual Seu de la Mancomunitat Intermunicipal de l'Horta Sud.
Tot un llegat arquitectònic que encara es conserva, en general pendent de catalogar o de protecció definitiva, testimoni d'un passat d'esplendor.
