En els volums de Quaderns d'Investigació d'Alaquàs corresponents a 2010 i 2000, respectivament, Tomàs Roselló i jo vàrem analitzar bona part de les accions que es portaren a terme en 1918 -ara fa un segle- per tal d'evitar la demolició del Castell d'Alaquàs. Amb tot, resulta evident que un episodi de tal magnitud i característiques, que finalitzà el 21 d'abril d'aquell any amb la declaració del monument com a edifici artístic, degué comportar múltiples gestions i intervencions que encara resulten desconegudes.
Mogut per l'afany de localitzar nova documentació que ajude a detallar més i millor aquells esdeveniments, he localitzat una carta que assenyala fins a quin punt els intel·lectuals coetanis s'involucraren en la protecció del nostre Castell-Palau. El seu autor és el religiós valencià Joan Baptista Benlloch i Vivó (1864-1926), que amb els anys es convertiria en un influent membre de la jerarquia eclesiàstica, i que sempre mantingué un gran interés per la història i la cultura pròpies. Així, mossén Benlloch fou nomenat bisbe de la diòcesi d'Urgell en 1906, dignitat que exercí fins al 7 de gener de 1919, en què esdevingué arquebisbe de Burgos, càrrec que ocupà fins a la seua mort i des del qual, en 1921, li fou imposat el capel cardenalici.
Doncs bé, l'epístola en qüestió porta data del 27 d'abril de 1918, quan era bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra. Està adreçada a Josep Martínez Aloy, director degà del Centre de Cultura Valenciana, i fou redactada com a reacció a la crida que, davant l'amenaça d'enderrocament -un altre dia comentarem si exagerada o real- que planava sobre el Castell, el Centre havia llançat deu dies abans per tal que arquitectes, fotògrafs, historiadors i entusiastes de l'art en general s'afanyaren «por reproducir gráficamente el palacio señorial de Alacuás, tanto en conjunto como en sus detalles, aún los más insignificantes».
Així, en una breu i contundent missiva, el bisbe d'Urgell (que un mes abans havia sigut nomenat Director Honoris Causa del Centre) assegurava que, «amante como el que más de todo lo que valenciano se dice, me siento fuerte para hacer todo cuanto pueda, secundando los laudables propósitos de ese Centro, para conservar el referido Palacio de Alacuás, que es una verdadera gloria regional».
Sens dubte, en redactar aquelles línies, el futur cardenal desconeixia que la resolució règia que protegia l'edifici havia sigut publicada el dia anterior. Siga com siga, no hi ha dubte que la seua voluntat de recolzar tot tipus d'iniciatives en benefici del Castell era ferma, ja que, com a mínim, es concretà en la dotació d'un guardó.
Ho sabem perquè, tal com anunciaren els diaris del Cap i Casal, en desembre de 1918 -moment en què Benlloch ja havia rebut el nou nomenament, tot i que encara no n'havia pres possessió- l'entitat valencianista atorgà a Antoni Agustí Chust «el premio ofrecido por el señor arzobispo de Burgos, en atención al número y calidad de los dibujos, calcos y acuarelas que ha presentado». Unes il·lustracions que, en part, varen ser integrades en l'opuscle «El palacio señorial de Alacuás» que el Centre de Cultura Valenciana tragué a la llum en 1922.
