23 de agosto de 2016
23.08.2016
OPINIÓN

Ximo Michavila

25.08.2016 | 09:08

Aquest diumenge ha faltat Ximo Michavila. Ens ha deixat l'artista i l'amic. Michavila ha estat un artista fonamental en la recent història de l'art a casa nostra, un artista que va veure aviat que calia encetar nous camins a la recerca d'una estètica més concordant amb l'evolució que experimentava l'art. Renovació, avantguarda, dos conceptes sempre presents en la seua trajectòria. Des de la seua condició de mestre (Catedràtic d'expressió plàstica a la Normal de Magisteri i professor a l'Escola de Belles Arts) sempre va intentar transmetre als alumnes la necessitat d'anar més enllà. Com a pintor, amb un xicotet nombre d'artistes valencians van fundar alguns grups que intentaven renovar l'escena –no sempre afortunada i ben sovint carrinclona– del post sorollisme. Primer Los Siete, després Parpalló i posteriorment Antes del Arte van aconseguir connectar-nos amb corrents internacionals.

No podem oblidar el Michavila constructivista faedor d'una obra rigorosa i sensible. Després el Michavila més conegut pel gran públic: les grans sèries d'El Llac on l'artista ens transmetia la visió contemporitzada d'un dels tòpics de la pintura valenciana: L'Albufera. Una visió mai exempta d'hàlit poètic, de gran profunditat plàstica i al mateix temps una visió crítica sobre l'abandó del valors mediambientals d'un paisatge únic.

Encara ens sorprendria després amb sèries valentes que feien referència al món de la música, una de les grans passions de Michavila. Després es va responsabilitzar en la presidència de la Reial Acadèmia de Sant Carles i va fer una gran tasca pel que fa a la seua modernització. Els crítics i historiadors de l'art podran donar ben acuradament els detalls de la seua extensa carrera i biografia.

Ens deixa també un cavaller –en el sentit més noble–, d'una senzillesa ben planera. Home bo i de pau, sempre extremadament generós amb tothom, especialment amb els joves artistes i amb els moviments de reconstrucció nacional –i cultural– del País Valencià.

Un home que mai no va voler allunyar-se del poble, que va estimar com pocs, els nostres paisatges i la nostra gent.

I ens deixa l'amic. He tingut la fortuna de que m'honorés, més de quaranta anys, amb la seua sincera i ferma amistat. Han estat moltes les hores que hem passat intercanviant opinions, veient les obres que anàvem fent, en tertúlia amb altres amics... Fa alguns anys coincidíem els diumenges a les set del matí davant el Monestir de Sant Esperit, ell per assistir a la primera missa i jo ha rodar per la muntanya. Fèiem broma, canviàvem quatre mots amicals, quedàvem per trobar-nos qualsevol dia a Sagunt o a Albalat i ens acomiadàvem sempre amb la coneguda salutació franciscana, Pax et bonum.

Des d'ací una abraçada a Carmen i a Toni, a Ximo i a Esther. Als seus néts i demés família i amics. Benvolgut Ximo, descansa en pau.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine