La pastisseria Cuenca ens ha dit adéu. Em sembla tristíssim que un establiment tan emblemàtic baixe la persiana i, com qui no diu res, deixe d'existir. Una llàstima.
Per si algú no ho sap, cosa que dubte, la pastisseria Cuenca era un establiment de referència per a molta gent, un motiu d'orgull i, m'atrevisc d'afirmar, d'autoestima ciutadana. Expressar la senzilla frase: "És de Cuenca", deixava bocabadats més de quatre. És per això que em dol. I és que queden pocs motius d'autoestima ciutadana.
Els diumenges, els dissabtes, en les festes, en qualsevol celebració familiar o d'amics, no diguem de la Setmana Santa, hi havia cues interminables al Camí Reial, tot esperant el dolç plaer, el tast d'un producte quasi inigualable que gaudia d'un prestigi molt ben merescut. A ma casa on, de tant en tant, diumenges o festes familiars, aniversaris o en qualsevol altra celebració, teníem el plaer de tastar eixes delícies, sempre déiem, al assaborir-les: "És de Cuenca", i algú afirmava: "És que no hi ha rival". Era veritat.
La família Cuenca pertanyia a una generació de pastissers i confiters que des de 1878 endolcien la població i omplien el Camí Reial de sabors i aromes agradables i apetitosos. Una fàbrica de plaer sensorial que a partir del 9 de gener ja no podrem gaudir-la.
Recorde el senyor Manolo i el seu germà Salvador, però sobretot la senyora Elisa amb un davantal blanc immaculat, darrere del taulell, quan ens oferia els pastissos tot preguntant-nos: "Una duquessa?, bocadito de dama?, tronco de xocolate?, o un milhojas?" Temps d'infantesa perduda.
Grup d'amigues que compartíem amb Elisín la seua filla, col·legi, curs i tarambanades. Amigues que hem continuat reunint-nos a dinar, per tal de compartir amistat, i records. Elisín-Elisa va morir poc després d'un d'aquells dinars. Estava molt malalteta, però eixe dia va riure amb ganes i fou feliç. Resumint, fins a eixe punt arriben els meus records i sentiments sobre eixa família i eixa pastisseria.
Manolo Cuenca-fill renovà i modernitzà la pastisseria. Era un temps nou, de manera que va revolucionar l'oferta fins a un nivell qualitatiu magnífic. En resum, teníem una pastisseria de la qual podíem presumir urbi et orbi.
Quan veia els seus fills atrafegats a la feina, tant a l'obrador com al taulell, jo mantenia la secreta esperança de la continuïtat. Res no s'acabava. Em vaig equivocar.
Intente comprendre les raons, de segur que les tindran i molt respectables, per tancar. Objectivament, és natural, Manolo és major, segur que està cansat, igual que Isabel, la seua muller, que tant ha col·laborat i treballat en la transformació de l'establiment. Intente comprendre els seus fills, és la seua vida.
Però jo no puc conformar-me a passar per allí i no aspirar l'olor a vainilla, xocolata o mel, no poder mirar l'aparador que tan meravellosament arreglava Isabel i veure'l tancat. N'estic segura, que és un sentiment que compartiran molts dels meus conciutadans i conciutadanes. Crec sincerament que l'homenatge de la població el darrer dia „8 de gener„, anant a la desesperada a comprar algun pastisset abans del tancament definitiu, va ser digne de veure. La família Cuenca pot estar ben satisfeta.
Tot i així, amb el disgust al llom, vull agrair a la família Cuenca el fet d'haver contribuït a endolcir moments, llocs i sentiments, el fet de poder assaborir aquelles delícies, pastissos i bombons en qualsevol festa familiar o d'una altra índole. Encara que ho sent moltíssim. Gràcies per tot!!
