Europa, ben entrats en el segle XXI, en plena era digital: amb un clic et pots comunicar amb algú de Singapur o pots llegir la premsa sueca, islandesa o canadenca. Amb el telèfon pots comprar, pagar, vore un partit de bàsquet o tindre una reunió per videoconferència. Televisions a la carta, llibres digitals, automòbils que es piloten sols, plaques solars. El món avança sens remei. Com en els còmics d'Astèrix i Obèlix, tot el món? No! Com a mínim no en tots els àmbits de la societat.

Espanya, 2017, en ple segle XXI. Banquers adinerats que mercadegen amb les penúries del més desafavorits. Guàrdia civils que denuncien per parlar en valencià. Concertines esmolades i pilotes de goma per als qui fugen de les bales i de la misèria. Gàngsters que arriben a la política per fer-se rics, ells i els seus amiguets. Famílies reials que fan tuf de corrupció i opacitat. Ministres que conspiren en un despatx contra els adversaris de la unidad de destino en lo universal, és a dir, l'Espanya «con tres mil años de historia». Fanàtics ultracatòlics que denigren xiquetes i xiquets, gratuïtament. Assassins com el de Guillem Agulló que es presenten en una llista a les eleccions. Fundacions feixistes, nostàlgiques de règims criminals, que reben subvencions publiques. Titellaires empresonats per fer teatre. I així una retafila de despropòsits que fa de l'Estat espanyol la democràcia low cost més deficient no sols d'Europa, sinó de la resta del món. Espa-nyistan!

Fa unes setmanes en un ple de l'Ajuntament de Faura vam tenir un breu debat sobre el concepte de democràcia i sobre fets antidemocràtics. Allí algú explicava, amb bastant entusiasme, en clara referència a la meua persona, que havíem de ser molt més curosos quan catalogàvem una acció legislativa o judicial, emanada d'un estat de dret com el que tenim, d'antidemocràtica. Cert, totes les lleis que ixen d'un parlament escollit per sufragi universal són democràtiques. Però també estic ben segur que aquesta persona, a qui considere un demòcrata, estarà d'acord que decisions com la multa als ajuntaments que pengen una bandera republicana espanyola, de democràtiques, no en són gens. La bandera republicana representa la legalitat de la Segona República, legítima i democràtica, abatuda pels feixistes del general Franco en un colp d'estat militar, il·legítim i antidemocràtic. On és i on no és la legalitat en aquest cas?

És normal posar les banderes a mig pal en les casernes militars per la mort d'un personatge, si més no, mític de fa més de dos mil anys? I ho preguntem amb tots els respectes pels cristians, mares i pares de molts de nosaltres, que pensem de manera diferent. Estan bojos aquests espanyols? Seguint amb Astèrix i Obèlix, sembla que més que bojos estan histèrics perquè estan deixant de controlar espais socials de visibilitat política.

La deriva autoritària i repressiva del govern de Rajoy i els seus acòlits, a hores d'ara Ciudadanos i el PSOE més reaccionari, no té espill europeu en què mirar-se de moment. En aquest sentit, cal no oblidar com està conformada la majoria parlamentaria del Partit Popular i per què és Rajoy on és. Des del món local podem demanar millors inversions per al País Valencià en els Pressupostos Generals de l'Estat, podem instar a derogar aquesta o l'altra llei. Però que cada pal aguante la seua vela. El PP fa el que fa gràcies a l'abstenció / traïció del PSOE. I voler-ho oblidar, o passar-ho per alt, és un fet greu. De fet, tenint en compte que quasi tot el que ara passa deriva d'aquell comitè federal del PSOE de l'1 d'octubre, podem tornar al principi de l'article: va ser aquella votació que va fer caure Pedro Sánchez amb l'objectiu d'investir Rajoy una decisió democràtica? Segur que no. De fet, va ser una decisió que va trair el vot socialista de base, democràtic; una decisió que avala i legitima les anteriors polítiques del PP i també les futures.