La pèrdua de Josep Vicent m´ha afectat sentimentalmen, reactivant-ne preocupacions i algunes reflexions sobre la nostra tasca generacional. Situats en un moment històric determinat, visquérem l´inici del valencianisme dels anys 60, alhora que tot això, estava vinculat al l´antifranquisme i el rebuig del sistema de vida que aleshores hi havia. En gran part la nostra vivència, doncs, esta molt basada en els qüestionaments així com en fer país.
El canvi al marc democràtic, amb avanços i, tanmateix, amb noves inèrcies conservadores, representades al nostre cas per aquest poder del PP desindentitàri, alhora, depredador, amb una ciutadania poc activa, ens obliga a reconsiderar el futur del valencianisme que encetarem als anys 60, la qual cosa, doncs, no vol dir abandonar, o renunciar.
El cas de Marqués resulta, aleshores, prou significatiu. Possiblement siga l´exemple més conegut de fidelitats a les nostres utopies, als desitjos insatisfets, que en certa mesura, amb variants, son patrimoni del valencianisme esquerrà. Personalment, sempre m´he considerat a prop de les idees del company que ens ha deixat, així i tot, sols en una primera etapa hem compartit afiliació.
Al meu parer en la conformació i trajectòria del moviment dins del quals estem, vivim una diversitat filla d´aquella posició anti o de critica. Insistim més en la diferència, en les discrepàncies, i poc en allò que compartim. Mirem, si més no, la realitat del Compromís a les Corts. Certament, la visió crítica ha ajudat a que avancem, en moltes coses, i que un bon nombre de millores sirguen el resultat de la pressió i la lluita.
M´interroge si avui caldria passar a altre tipus d´estratègia, si es possible, diguem oportú, passar a un estadi nou, en el qual l´insatisfacció -que no es gratuïta ni infundada- vinga acompanyada d´uns missatges més alternatius i positiu. Es tractaria de redefinir allò de fer país, situant-lo al segle XXI. Tinc la sensació de que encara estem excessivament basats en la contestació.
Fins avui hem vingut carregant les piles en base a la critica, a la confrontació. Pot, però haver-hi altres formes d´ampliar el camp d´actuació sense passar-se a l´enemic? Sols podem ser resistents? Òbviament, la societat majoritàriament es troba satisfeta, els valencianisme esquerrà representa un element de contestació, en gran mesura distanciat de la ciutadania.
Em dona l´ impressió que podem tindre corda per prou temps. Ara bé, fer país, generar canvis de situació, implicaria una ampliació tant en quantitat com en qualitat. Recorde un comentari de Fuster, el qual ve com anell al dit, quan en va escriure «el problema de la nostra gent és de quantitat i qualitat».
Doncs, be, acabe, hem contribuït a la millora, i l´amic Josep Vicent, malgrat tot, també va contribuir. Si volem, però, seguir estem obligats a repensar las coses.
*Membre del Consell Valencià de Cultura.
