Aquesta crisi, la nostra crisi

JOAN SIFRE Rellegint aquests dies el que diu l´historiador Erik Hobsbawm sobre les crisis financeres del segle XX he trobat algunes reflexions que vull compartir, perquè poden ajudar a assumir, sense coartades, la realitat dels fets, la seua gravetat i un fil d´Ariadna per a eixir del laberint.
Escriu aquest historiador que un dels motius de l´esfondrament de l´economia del període d´entre guerres, la gran catàstrofe de l´any 29, fou el desequilibri notable i creixent en l´economia internacional entre el nivell de desenvolupament dels EUA i la resta del món, quan, a més, a diferència de Gran Bretanya, els Estats Units no assumiren una funció estabilitzadora de l´economia mundial.
Aquesta lliçó no ha sigut apresa. La visió actual de l´economia, com un arxipèlag molt potent, d´alguna manera extraterritorial, d´un gran predomini de l´economia financera i un fort component especulatiu o d´oportunitat, no és congruent amb la d´una locomotora que, alhora, es preocupa de l´estabilitat. Més bé al contrari, l´origen de la crisi cal situar-lo en l´emergència de nous agents fora de qualsevol regulació.
Avui la crisi financera té el seu origen als Estats Units com a seu de moviments força especulatius o d´estratègies de creixent finançarització de l´activitat econòmica i on més lliurement ha incidit el nou model de valor per a l´accionista. El predomini dels inversors de capital privat o els fons d´alt risc han anat desplaçant els antics accionistes. Aquests fons finançats amb deutes, exempts de moltes de les regulacions que s´apliquen als sistemes d´inversió col·lectiva tradicional (normes de responsabilitat, de transparència, de provisions per a fer front a riscos, garanties als dipòsits...), no sols condicionen i reorienten els objectius de les empreses i desplacen la naturalesa i el tractament del conflicte laboral, sinó que han creat inestabilitat, una crisi sistèmica que, el més important, tindrà clares víctimes i una més que segura socialització dels danys.
A partir d´ací, les respostes importants han de ser les que permeten avançar cap a una regulació nova i justa. Perquè, d´altra manera, l´aïllament d´aquestes entitats i activitats, la seua lògica de creixement fora del cos de l´economia productiva i amb un volum que és cinc vegades el de l´economia real, més sembla un procés cancerigen que altra cosa.
El segon aspecte que l´historiador destaca de la gran depressió és la incapacitat de l´economia mundial de generar una demanda suficient que pogués sustentar una expansió duradora. Aquest desequilibri donà com a resultat sobreproducció i especulació; doncs bé, ambdós processos desencadenaren el col·lapse.
Entre nosaltres el desgavell de dues bombolles especulatives retroalimentant-se, la immobiliària i la financera, ha produït també sobreproducció i especulació. La febre contribuïa a trobar, en el risc mateix, un incentiu dels guanys més enllà de tota prudència. Per això, aquesta crisi és també casolana i nostra. L´efecte riquesa d´una fiscalitat en retirada, un nou estil de vida de glamour, basat en la constant publicitat de confiança en el futur, quan és aquest el que està ensorrant-se, ha acabat de fer la resta.
Per raons globals i locals cal reconduir la situació i no serà fàcil. Legítimament cal reclamar una regulació internacional nova respecte de l´activitat financera, sobre les seues garanties. El sector públic té una funció important per a afavorir el retorn de la confiança i garantir el retorn de l´activitat, escometent inversions i aportant mesura. Mantenir la vigilància, proveir cobertures socials als grups més perjudicats i dirimir les responsabilitats exigibles per actuacions doloses i temeràries contribuiria a valorar l´esforç i el treball. A donar confiança.
Són les víctimes dels ajustaments els qui més poden demanar un canvi substantiu a favor del treball decent, en una consideració àmplia o més específica; en dimensió global i en dimensió local. Aquesta reivindicació no és la humanització d´una lògica perversa, és assenyalar la inviabilitat i la injustícia de mantenir-se en l´actual, a més de reafirmar aquesta utopia necessària.
També la convocatòria sindical internacional del 7 d´octubre té aquest rerafons. El respecte de les normes fonamentals del treball i dels drets humans arreu del món, una acció eficaç contra la pobresa i pels objectius del Mil·leni sempre són legítims, però n´és molt més evident en aquest context que demana no un parèntesi sinó una acció sostinguda i efectiva, per una globalització dels drets i de la justícia.
*Secretari general CC OO-PV