Plaer solitari, vici compartit

VÍctor Mansanet

Si com observa Boeci en el Llibre de la Consolació, el més preciós gènere de riquesa és l’amistat, cal afegir-hi que per a l’ésser humà que fa ús de la raó, els llibres són més apreciats que la riquesa i quasi igual que els amics. Per mitjà dels llibres aprenem a sentir allò que fins i tot no existeix. Aquest és el poder i la força de la paraula escrita, la màgia dels fabuladors i el veritable material amb el qual es construeixen els somnis. Els llibres ens apropen al Parnàs on regnen les fantasies humanes, un lloc que no causa una altra cosa que plaer i gaudi estètic. La lectura és una pausa confortadora, un acte impune que Montserrat Roig, en l’opuscle Digues que m’estimes encara que sigui mentida, inseria en la categoria de plaers solitaris, vicis compartits.
En aquest temps, en què es debat amb més o menys frivolitat sobre el triomf de la imatge o la subrogació de l’escriptura per la comunicació audiovisual, sembla que el simple fet d’obrir un llibre siga, si fa no fa, una mena de vel·leïtat heterodoxa. Aquesta imatge s’interpreta de diverses maneres, una de les més extremes de les quals és considerar avui els lectores i les lectores uns excèntrics o uns transgressors de la cultura cibernètica de caire consumista, car confereixen el mateix valor —o més, si cal— a l’hipèrbaton i les sinècdoques que als bits o els blogs. Compartesc amb el semiòleg i escriptor italià Umberto Eco la teoria que el llibre mai no podrà ser substituït per l’ordinador. A tot estirar, poden ser compatibles, però estic convençut que cap vidre líquid ni cap viatge per la xarxa electrònica s’imposarà al paper imprés perquè, segons l’autor d’El nom de la rosa, «la nova alfabetització de l’ordinador és una alfabetització distreta».
Potser les generacions futures passen hores i hores enganxades davant el monitor de llurs equips informàtics. Això no obstant, estic convençut que un nombre considerable d’usuaris sentiran, en algun moment, la necessitat d’aturar-se per llegir un poema o una novel·la, malgrat el risc de titllar-los d’excèntrics. Què hi farem! El menyspreu i la desconsideració envers la lletra impresa demostra imprecació i ignorància. Ho advertí Oscar Wilde a les darreries del segle XIX: «En l’època estúpida en què vivim, la major excentricitat que un home pot cometre és tenir cervell». Han passat més de cent anys i la màxima de l’escriptor irlandés continua tenint la mateixa validesa.
Lectura i escriptura exerceixen un poder màgic d’ençà la invenció de la impremta per Guttenberg. N’hi ha de diverses raons, tot i que només n’exposaré una ben senzilla: el llibre és el reflex de la memòria, per això els inquisidors en cremaven mitjançant aquells oficis de tenebra anomenats autos de fe, i els censors prohibien els que no s’avenien al seu dogma o diktat. El llibre, igual que qualsevol altra manifestació artística, ha estat —ho és per sort encara— una arma contra la intolerància, per això la tirania política, religiosa o econòmica n’ha cercat el control absolut, posa entrebancs a la seua difusió o barra l’accés a qui pretén acostar-s’hi des de posicions crítiques, ja siga amb curiositat intel·lectual o esgrimint el lliure pensament.
Llibre, memòria i consciència cultural van indissolublement units, i aquesta trilogia actua contra la intransigència, la falsedat i l’engany; s’oposa categòricament a tots aquells que intenten dominar —domar— els proïsme amb discursos uniformistes, anorreadors i alienants, per tal de mostrar urbi et orbi la seua superioritat, la seua vanitat, i també dissimular la por a la llibertat. I actua també contra la globalització del pensament únic, perquè cada llibre du implícit el seu senyal d’identitat —marcat per la llengua, el gènere, l’estil, el tema, etc.—, i això fa que fermente la idea o el dret a la diferència, a pensar de manera distinta, a llegir per aprendre o per a oblidar, a interpretar el món o, si més no, a intentar canviar-lo amb un vers o una història.
Fan falta polítiques culturals menys pretensioses i més efectives, i els poders públics no poden abstraure’s, ni deixar-ho tot en mans de la iniciativa privada. El foment de la lectura ha d’ensenyar-se des de l’escola, és clar, però no pot quedar-se amb això. Calen inversions en aquest foment (més biblioteques i més modernes, ajudes a la creació literària, sobretot en valencià; a les editorials i als llibreters), en comptes de desviar els diners públics en events insubstancials, com ara circuits urbans de Fórmula 1, curses de velers o fasts sumptuosos (inclosa la visita papal) que s’anuncien com a reclams turístics generadors de riquesa (per als de sempre, cal dir).
El Dia del Llibre està representat per una rosa, la flor més literària. És també símbol del valor i coratge, un suplement de la vida. Joan Fuster ens ensenyà en el seu Diccionari per a ociosos que «llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera». La rosa i el llibre és, al capdavall, el símbol corprenedor de la llibertat. No n’importa el color, el nom ni la procedència, perquè alló que veritablement s’ho val és aspirar-ne la fragància que fabrica, atés que el llibre, igual que la rosa, s’ha de prendre no solament per lluir-lo, sinó per estimular i fer-nos sentir una mica més cultes, més lliures o senzillament, més humans.

*Secretari de Cultura d’EUPV.