Les urnes no absolen

Ferran Suay

En els sistemes democràtics, els veredictes no s´estableixen per subscripció popular. Ni tan sols per aclamació. Per contra, són jutges i tribunals qui han de considerar els fets i les proves, i dictaminar si una persona —tinga o no càrrec polític de rellevància— és innocent o culpable d´allò que se li ha imputat. En el sistema que actualment tenim, el mateix que ens ha cridat recentment a votar pels comicis europeus, tampoc.
Que els electors d´un país consideren que tant la sospita que un polític ha robat i malversat cabals públics, com la certesa que ha mentit als representants electes i a la societat en general, no suposen cap inconvenient a l´hora de votar-lo, només parla en contra d´aquest país. Fins i tot si es tracta d´un país degradat a la insulsa categoria de comunitat (com la comunitat de veïns, o la comunitat d´afeccionats a les carreres de caragols, posem per cas), que l´honestedat dels polítics no siga condició necessària per al seu èxit electoral és signe d´una alarmant pobresa de cultura democràtica. Als països civilitzats, recordem-ho, els càrrecs públics sospitosos d´alguna malifeta, dimiteixen molt abans d´escoltar la sentència judicial. Això passa, però, en uns altres països.
A l´hora d´interpretar el que passa ací, podem apuntar diverses hipòtesis, que bàsicament caurien en dos grans grups. El primer grup correspondria a explicacions que podem considerar benèvoles amb els ciutadans. Segons aquest criteri, podríem considerar que el monopoli informatiu que patim els valencians, que ha degenerat els mitjans públics de comunicació fins a convertir-los en un simple instrument d´agitació i propaganda al servei del PP, exerceix un poder prou gran com per a explicar els resultats electorals. Així, des d´aquest punt de vista, la gent, desinformada —o, pitjor encara— equipada amb el succedani d´informació que emeten les prostituïdes emissores públiques, vota com ho fa per pura ignorància de la realitat.
En l´altre costat estarien les explicacions més pessimistes pel que fa al gènere humà o, com a mínim, pel que fa als humans valencians. Es tracta de pensar que els electors consideren que no cal que un polític siga honest (no diguem ja, que ho semble), perquè qualsevol d´ells, si en tinguera ocasió, també ficaria la mà al calaix, i potser encara en faria més, de forat. Fa poc, algú m´explicava, molt en eixa sintonia, que no li semblava creïble que tot un president s´haguera deixat comprar per uns quants vestits de no res. Em va semblar que, a algú capaç de pensar així, no calia explicar-li que això dels vestits només és la xocolata del lloro, i que els que realment importen són els milions d´euros públics (és a dir, nostres) que han anat a parar a les mans d´uns i altres «amiguitos del alma». No ho vaig fer. En canvi, em va fer pensar en una anècdota que vaig sentir, atribuïda a l´inefable Groucho Marx. Es tractava d´una conversa amb una actriu coneguda de la seua època, i anava poc més o manco així:
-Groucho: Vosté es gitaria amb mi per un milió de dòlars?
-Actriu: Home, hi ha poques coses que jo no faria per un milió de dòlars!
-Groucho: Ah, molt bé! I per deu dòlars?
-Actriu: Per deu dòlars! Però, vosté quina classe de dona s´ha pensat que sóc jo?
-Groucho: La classe de dona que vosté és ja ha quedat clara. Ara ja, només estem regatejant el preu.
Área de Psicolbiología. Universitat de València