M´encanten les històries (pel·lícules o novel·les) on, en un moment donat, per pur atzar o per factors que després es revelen providencials, el protagonista torna al poble de la seua infantesa i rememora el passat. De sobte, s´afluixa el ritme de la vida quotidiana (les exigències i obligacions de cada dia) i hi ha lloc per a un respir. Els personatges i les situacions importants en la primera joventut reapareixen novament i permeten al protagonista posar en ordre el seu pensament i la seua consciència.
Si ens preguntem en quin moment de la vida fórem més feliços, és probable que molts de nosaltres apuntem cap a la infància, quan vivien els nostres pares (i potser també els nostres avis) i ens sentíem envoltats en una atmosfera de gran protecció. És cert que hi havia preocupacions lligades al descobriment de les coses, però encara hi era major el goig de viure cada esdeveniment nou. I el temps era intens, infinit. L´estiu, si més no, semblava una llarga estació on cada nova experiència feia pensar en tot tipus d´aventures i fantasies.
Clar que no totes les infàncies han sigut igualment boniques. Algunes, de fet, han resultat molt tristes. Per exemple, la que rememora Frank McCourt en «Les cendres d´Àngela». Una infantesa miserable, marcada per la fam i el dolor, als suburbis d´una ciutat irlandesa durant els anys trenta i quaranta. La mare de l´autor no podia alimentar els seus fills perquè el pare no treballava quasi mai, i quan ho feia es bevia tot el sou. Tot i això, la història destil·la també humor i compassió, i proba que l´amor és capaç d´emergir miraculosament, fins i tot en les situacions més difícils.
Ara Frank McCourt acaba de morir, i cal referir que, a banda d´haver escrit el llibre sobre la seua infància (que el va fer famós ja als 66 anys), n´ha escrit un altre de gran èxit també sobre el qual vaig parlar en un altra ocasió en aquest diari: «El professor», on conta la seua llarga experiència de docent de secundària a Nova York. Una experiència amb reptes educatius ben complicats pel tipus de joves que tenia a les aules. Joves marcats per circumstàncies difícils i que ell tractà d´ajudar amb el referent positiu de les pròpies vivències personals, tot entenent l´educació com quelcom més que aconseguir bones notes en els exàmens.
Una altra infantesa trista és la que va patir Lisbeth Salander, el famós personatge de la trilogia «Millennium», escrita pel suec Stieg Larsson. Un passat cruel que va convertir la protagonista en la xica que odiava els homes que no estimaven les dones. Però també en una espècie de Pippi Calzaslargas del segle XXI. Un personatge desinhibit, rebel i subversiu que lluita contra l´horror, els maltractes i les injustícies que l´envolten.
M´encanten les històries on hi ha un retorn al passat. Un retorn que provoca un diàleg interior arran del qual les persones busquen un nou equilibri en la vida (en les relacions personals, en la vida comunitària). Un procés que comporta aprendre a ser més comprensius, a escoltar, a expressar les idees pròpies sense imposar-les, a ser apassionats sense ser egoistes.
Potser una de les millors conclusions de la novel·la de Larsson és que homes i dones hem d´aprendre encara més a relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres, com a homes i dones. L´etern diàleg amb l´altre sexe o l´altre gènere. Un diàleg que encara pateix moltes formes de violència i on queda tant per avançar. Un diàleg que, com tot diàleg (interior i exterior), serà sempre creatiu i alliberador.
Catedràtic d´Economia Aplicada. Universitat de València.
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
