Generacions

Josep Maria Jordán Galduf

Arran de la recent mort del professor germànic-britànic Ralph Dahrendorf, l´escriptor i columnista anglés Timothy Garton Ash ha fet notar que està desapareixent la darrera generació d´europeus que va viure els horrors de la Segona Gue­rra Mundial. Una generació de persones que, a través de la pròpia experiència, entengueren que calia una Unió Europea, puix de joves foren testimonis del drama de l´esqueix europeu. Ara nosaltres, els fills i néts d´aquella generació, que hem viscut una època més afortunada, devem sostenir i impulsar la unió que ells foren capaços de crear. Potser per això cal que a les nostres escoles s´estudie bé la història europea i s´expliquen adequadament les característiques i la raó de ser del projecte europeu.
Mentretant, ací a Espanya acabem de commemorar el 50 aniversari del Pla d´Estabilització que va significar el final de l´autarquia i el començament de la modernització econòmica del nostre país. El pla consistí en un conjunt de mesures monetàries, financeres, fiscals i de comerç exterior adreçades a la liberalització del funcionament del mercat i l´obertura externa de l´economia espanyola. Cal recordar que fins aleshores (finals dels anys cinquanta) la suma d´intervencionisme, proteccionisme i aïllament internacional havia provocat el subdesenvolupament econòmic i social del nostre país.
El Pla d´Estabilització constituí un canvi imprescindible, impulsat per un grup qualificat de tècnics i experts (liderats per Juan Sardà) que comencen a desaparéixer ja. Hi ha, així, al nostre país, un altre rellevament interessant de caràcter generacional: els fills d´aquell pla som gradualment desplaçats pels fills dels Pactes de la Moncloa i de l´entrada d´Espanya a la Unió Europea (les altres dues gran operacions de canvi econòmic que, junt al Pla d´Estabilització, han contribuït de manera capital al desenvolupament d´Espanya en la segona meitat del segle XX).
La generació actual d´espanyols ha viscut la creació de l´euro i la forta empenta del creixement econòmic els darrers anys, i ara s´enfronta a la dura realitat de la crisi econòmica. Tot ve i tot passa, però, i la crisi també passarà. Recordem que la crisi financera internacional va esclatar als Estats Units en juliol de 2007 arran de les pèrdues en les anomenades hipoteques subprime. Tanmateix, l´evolució de l´índex borsari Down Jones encara marcà un màxim en octubre de 2007. Gradualment, però, s´estancà l´activitat econòmica arreu del planeta i això anà associat a una caiguda progressiva d´aquell índex borsari.
Els darrers mesos de 2008 i els primers mesos de 2009 potser han suposat la fase més severa del cicle econòmic. L´índex Down Jones va marcar el seu mínim en març de 2009, però d´aleshores ençà ha evolucionant a poc a poc de forma positiva. Potser això albira ja una certa llum al final del túnel, de manera que assistirem a una gradual recuperació econòmica els propers mesos.
En aquest context, hi ha qui comença a criticar el dèficit públic instrumentat front a la crisi econòmica. És clar que cal utilitzar bé aquest dèficit, però, ara per ara, sembla important instrumentar-lo per a impulsar la reactivació econòmica. Sobretot si va acompanyat d´un acord econòmic i social que està costant assolir al nostre país; per no parlar ja d´un acord polític que sembla impossible.
A la cafeteria de la Facultat d´Economia, un vell i admirat professor ja jubilat, Miguel Olmeda, m´apunta un canvi en les idees que també té a veure amb un canvi generacional. Segons ell, la ciència econòmica va nàixer com a filla de la moral, però la darrera generació d´acadèmics s´ha encabotat en transformar-la més en filla de la Matemàtica. L´excés de formalització ha dominat sobre la rellevància dels resultats socials. I ara, arran de la crisi, caldrà tindre coratge per trobar nous camins que responguen més i millor als problemes dels ciutadans.
Catedràtic d´Economia Aplicada. Universitat de València.