Si hi ha un comportament indigne en política és considerar els ciutadans infants irresponsables a qui es poden prometre caramels per després fer allò que et vinga de gust, apel·lant —ara sí— a la responsabilitat i al realisme. I aquest fariseisme de predicar una cosa i fer la contrària és el que exhibeix sense escrúpols el secretari de Comunicació i Política Lingüística de Comissions Obreres del País Valencià, Ferran Vicent Garcia. Aquest senyor intenta justificar, cada vegada amb arguments diferents, el pacte de CC OO amb el PP respecte a la llei de la funció pública valenciana, en què CC OO renuncia a introduir el coneixement del valencià com a requisit i es desdiu així del que havia exigit públicament. De fet, en el text de llei pactada per CC OO, la llengua pròpia no passa de ser un simple mèrit, equiparat a dominar qualsevol idioma europeu, com el txec o el lituà (articles 53 i 100).

Aquests són els fets incontestables i ja pot vendre fum el senyor Garcia i voler fer-nos creure que es pot fixar per reglament un requisit que no han establert per llei: «continuem lluitant perquè el text de la llei i els seus desenvolupaments normatius tinguen en compte el requisit», diu en un article curiosament titulat «Un señor [sic] entestat en l´error» i dedicat personalment a mi (Levante-EMV 11-9-2009). Són també fets incontestables que CC OO signà el 2003 les 50 mesures del Compromís pel Valencià, on s´incloïa el requisit lingüístic valencià. I que enguany mateix, en la reunió de 9 de març de la Mesa per l´Ensenyament en Valencià (integrada per sindicats, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, la Federació de Pares i Mares d´Alumnes i altres) CC OO acorda —després de mesos de reunions i esmenes seues consensuades fins al mil·límetre—, un text per a establir l´exigència del català en la funció pública. I no sols es compromet a reclamar-lo en la negociació, sinó que, a més —amb la participació del mateix Ferran V. Garcia—, es presenta a tots els grups de les Corts Valencianes pers demanar-los que el subscriguen. Tots els grups parlamentaris i cada partit en particular (excepte el PP) s´hi comprometen públicament davant la mesa. És un compromís que reafirmen en un acte públic el 26 de maig passat organitzat per l´Institut de Política Lingüística d´ACPV amb Francesc Catalayud per EUPV, Agustí Cerdà per ERPV, Vicenta Crespo pel PSPV, Enric Morera pel Bloc i Miquel del Real per Iniciativa del Poble Valencià. I també amb Vicent Maurí (per Intersindical Valenciana, sindicat que s´ha negat a signar aquest esborrany de llei) i —cal subratllar-ho— amb Manuel Picó, secretari de la federació d´ensenyament de CC OO-PV.

Ras i curt: com a representant de CC OO, Garcia té la barra de demanar públicament a altres partits que facen allò que CC OO no fa. Els exigeix que introduesquen en la llei el mateix requisit lingüístic que, mesos després, CC OO signa que no s´aplicarà. Jo diria que això té un nom, fariseisme, i que retrata la credibilitat de qualsevol persona o organització. I que, a més, revela un menyspreu olímpic pels compromisos adquirits i per la feina, pel temps i per la confiança que han fet perdre a altres persones i entitats. I cal deixar ben clar que les justificacions de pragmatisme del senyor Garcia són pura excusa de malpagador. El requisit lingüístic no és cap utopia: el tenen establert —des dels anys 80!— Catalunya, les Illes Balears i el País Basc, perquè és l´única manera en què les administracions poden atendre els ciutadans en la llengua oficial i pròpia. Fins i tot Galícia l´incorporà per al gallec, amb Manuel Fraga com a president, el 1992. Potser per això s´altera tant el senyor Garcia quan jo repetesc que fins i tot l´exfranquista Fraga passa davant a CC OO en respecte pels drets lingüístics dels ciutadans. Aquesta referència a Fraga (que, aplicada per comparació al PP valencià, el mateix Ferran V. Garcia trobà impecable en les notes de premsa acordades per la mesa), curiosament li pareix inacceptable aplicada a CC OO. Pitjor: contraataca per acusar-me de seguir un «paradigma franquista que el senyor Esteve mira d´emular», acusació estrafolària que, mancat de millors arguments, em llança en el seu darrer article.

Per tot plegat, conclouré que quan dic que CC OO desacredita CC OO no és cap exageració retòrica. El 2005 Joan Sifre comparegué a les Corts Valencianes com a secretari general de CC OO-PV en la ponència que tractava de la reforma de l´Estatut d´Autonomia. En nom de CC OO (vegeu el document «CC OO PV davant la reforma estatutària» aprovat per la Comissió Executiva Federal l´11-1-2005), Sifre demanava a les Corts «establir l´exigència del requisit lingüístic per a accedir a la funció pública», perquè —deia— «només així s´enfortirà l´ús social» del valencià (punt 10.1, «Política lingüística i requisit lingüístic»). Si el màxim dirigent de CC OO-PV, per acord de l´executiva federal, afirma davant la màxima institució valenciana (les Corts) que en la màxima norma legal valenciana (l´Estatut) és necessari «establir l´exigència del requisit lingüístic» en la funció pública i que «només així s´enfortirà l´ús» del valencià, quan Ferran V. Garcia intenta justificar que CC OO-PV haja signat just el contrari amb el PP, a qui deixa com un mentider públic no és a mi, sinó ell mateix, el seu secretari general de la federació d´ensenyament, Manuel Picó, el secretari general de CC OO-PV Joan Sifre i CC OO-PV.