Una disposició constitucional molt coneguda és que la recuperació de les llengües pròpies serà objecte d´especial respecte i protecció. Aquest precepte està reproduït al nostre Estatut d´Autonomia, en el qual l´article 7-3 també estableix que la Generalitat garantirà l´ús normal i oficial del valencià i del castellà. No obstant això, la presència de la nostra llengua a l´administració de justícia es troba molt lluny del que es pot considerar un ús normal i oficial. Como sabia Fuster, el perill d´algunes veritats és que poden semblar insolències. Però una realitat incòmoda és que el valencià s´utilitza tant als nostres tribunals como als jujtats de Santander o de Tenerife. És a dir, pràcticament res.
En l´esfera escrita només podem constatar un paper residual i mínim en la jurisdicció contenciosa-administrativa, vinculat al món de l´ensenyament o als documents presentats per alguns ajuntaments. En canvi, la presència escrita del valencià és quasi nul·la en l´àmbit civil, penal o laboral. I l´ús oral de la llengua sols es practica als judicis pel voluntarisme d´un grapat de jutges o d´advocats que no arribarem a la mitja dotzena, més enllà d´algunes declaracions puntuals de ciutadans molt conscients dels seus drets lingüístics. No ens enganyem: quasi tothom accepta amb naturalitat que l´única llengua dels tribunals és el castellà, més o menys de manera màgica o sagrada. Tot i això, d´acord amb l´esmentada legislació vigent, la Generalitat hauria de garantir l´ús normal de la nostra llengua. Però l´administració autonòmica no ha posat ni els mitjans mínims. En primer lloc, mai no ha realitzat cap programa de formació perquè els funcionaris tinguen capacitat d´utilitzar en valencià un llenguatge tan complex i especialitzat com el jurídic. D´altra banda, resulta notori que la major part de les resolucions judicials són de tràmit i que es basen en models informàtics que es repeteixen de manera invariable només posant un dit damunt d´una tecla; tanmateix, el programa autonòmic que s´utilitza als jutjats només està elaborat en castellà, la qual cosa suposa un manifest greuge comparatiu, incompatible amb el concepte de cooficialitat.
Així mateix, hem de constatar que resulta molt difícil imaginar que els jutjats seran capdavanters en la normalització lingüística si no hi ha una demanda social que reclame un major ús del valencià. Els jutges sempre poden valorar que, si les parts del procés han utilitzat el castellà, no resulta adequat usar una llengua que els afectats no han elegit. Això implica que els advocats haurien de tindre una formació suficient per a poder emprar la nostra llengua en els seus escrits. I això només es podrà aconseguir a través d´un conveni de col·laboració entre la Generalitat i els col·legis d´advocats, que puga posar en marxa un sistema de formació en la matèria. Els ciutadans també haurien de disposar d´una informació institucional suficient que els recorde el seu dret a utilitzar el valencià als nostres tribunals. No podem oblidar factors sociològics com una percepció arrelada en molts advocats valencianoparlants, els quals pensen que utilitzar la nostra llengua al procés pot ser vist amb escassa simpatia per la major part dels jutges. Només es podrà sortejar aquesta idea, siga certa o errònia, amb un ús creixent del valencià i amb un esforç institucional que mostre la normalitat i oficialitat de la llengua pròpia.
En la normalització del valencià als nostres jutjats, com diria Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible. Però resulta evident que únicament es podrà avançar si l´administració autonòmica assumeix les seues competències en la matèria i posa en pràctica els esmentats preceptes. No es detecten massa indicis institucionals que ens puguen portar a l´optimisme.
