És ja una situació recurrent: de tant en tant es produeixen fets violents o luctuosos protagonitzats per gent jove, que provoquen alarma i fan que s´alcen veus denunciant el descrèdit de l´autoritat i la manca de responsabilitat i de valors que mostra una part dels joves. I, com a conseqüència, hi ha qui emet opinions i propostes, algunes al meu entendre molt desencertades, com la decisió d´Esperanza Aguirre d´introduir tarimes en les aules o el retorn del «vosté» en la comunicació entre professor i alumne que insinuà Enrique Múgica.
Si volem abordar seriosament aquesta problemàtica és indispensable conéixer les causes dels comportaments que ens preocupen, i el primer que caldrà constatar és que el sistema de valors, la formació de la personalitat, l´adquisició d´actituds i la manera de viure de la joventut, a penes són fruit de l´educació escolar ja que les influències socials tenen més força. Fins i tot la família perd capacitat educadora front altres elements socialitzadors més poderosos com són els mitjans de comunicació i l´ús de les noves tecnologies. Així és que haurem d´anar situant cada factor al seu lloc.
Si parlem de la televisió, no hem d´oblidar que ja són varies les generacions que han crescut acompanyades d´aquest mitjà, arribant els xiquets a consumir com a mínim, una mitja d´unes 20 hores setmanals de programes. A més també solen passar unes 10 o 15 hores cada setmana davant d´altres pantalles (ordinador, mòbil, videojocs, ...) És a dir, més hores que a l´escola i més intenses i atractives. Allò rellevant és que des d´aquests artefactes han rebut models de comportament, valors i formes de vida. I els han aprés.
Per exemple, en els nombrosos programes «rosa» de la televisió i en altres anomenats de «testimoni» o de «reality show», s´aprén que cal cridar i insultar, que es pot desacreditar i humiliar l´altre, que adquireix notorietat la persona sense escrúpols que comercialitza amb la vida privada, tant la pròpia com l´aliena. S´interioritza la potenciació del morbo, la banalització de la desgràcia, de la cultura, de la política, el tot val per guanyar diners.
A través de la televisió, els xiquets i xiquetes han contemplat milers d´actes violents, ficticis i reals, que han contribuït a que s´insensibilitzaren davant d´aquests fets. Han vist com s´elevava a la categoria de protagonistes, a individus de comportaments reprovables, fins i tot als assassins, algun dels quals ha esdevingut personatge mediàtic i pròxim.
D´altra banda la invasió de la publicitat, amb l´adopció d´elements realistes i persuasius, ha afavorit la confusió entre realitat i ficció i ha convertit allò prescindible en necessitat, tot potenciant la manca de criteris propis i la irracionalitat.
Pel que fa a altres elements tecnològics d´ús comú entre infants i adolescents, es constata que moltes vegades en fan un ús pervers, amb l´agreujant del desconeixement que tenim els adults d´eixe món. Els més joves tenen a les seues mans uns instruments amb moltíssimes possibilitats i infinitat de continguts, també continguts nefastos, als quals accedeixen sense estar preparats ni intel·lectualment ni emocionalment, només amb els criteris que els transmeten els seus iguals. I amb freqüència hi ha qui aplica les males pràctiques apreses als «programes fem» de la televisió. Els adolescents estan desprotegits davant d´internet i de les anomenades «xarxes socials», davant de les webcam, davant d´un món difícil de controlar pels educadors al que han arribat sense una formació prèvia. I no hem d´oblidar que tots aquests factors d´influència, tots els models que rep la gent, cal emmarcar-los dins d´un sistema capitalista voraç, on el consumisme i la mercantilització formen part de tots els àmbits de la vida. On primen les actituds hedonistes i fer diners és un valor màxim i un objectiu gairebé únic per aconseguir el qual tot val, com hem vist en les causes de la present crisi econòmica.
Així és que solucionar les múltiples problemàtiques que plantegen o viuen els joves, requereix molt més que una tarima a les aules o parlar-los de vosté.
