Crisi sense lliçó

La idea que sobrevola ara i ací és esperar a que torne el mateix tipus de creixement de l´última dècada. Estic parlant del País Valencià però també d´Espanya i, encara, de la majoria del planeta. Almenys no hi ha símptomes esperançadors ni programes d´un altre model de producció. El propòsit de fer una llei d´economia sostenible potser siga una bona idea, però podria quedar-se en una declaració d´intencions, fins i tot en cas que s´acabe per legislar-la. Els indicis apunten a que no estem aprenent la lliçó que ens ha donat aquesta crisi que qüestiona l´economia monetària i la sostenibilitat del creixement sense límits. Almenys és ben evident observant des d´una mirada urbanística.
Juan Lezcano, president de la Confederació Nacional de la Construcció ho ha dit clarament: «No hay que cambiar el modelo productivo». L´afirmació trobe que representa ben bé el que pensa l´establishment. L´actitud passiva de la Generalitat és inequívoca al respecte. També la dels ajuntaments. A Dénia, la nova majoria ha aconseguit tombar la proposta de desclassificar sòl urbanitzable a Les Marines i el Pla General en redacció preveu la construcció d´uns altres setze mil habitatges. A Alzira, sembla que l´Ajuntament també pretén augmentar la macrourbanitació de la partida de La Garrofer -en realitat una nova població amb deu mil habitants potencials- , una de les herències dels darrers anys. Se´n poden posar molts exemples.
Seria el moment de retirar o revisar els programes d´actuació urbanística en tants municipis que aprovaren expansions irracionals o les tenen en projecte. Pareix necessari un altre model que no estiga basat en l´explotació del territori. Hauria de reorientar-se la producció industrial cap a tecnologies sostenibles. I cercar una base d´energies renovables i progressivament de menor dependència. I revisar programes educatius. I...
Centrant-nos en l´urbanisme i la construcció, la feina possible a fer és immensa i tota podria integrar-se en una nova economia. Per exemple, la reforma i reurbanització de les trames urbanes existents hauria de prioritzar-se i contindre les expansions edificades, perquè sobre la rehabilitació dels centres històrics i dels barris-dormitori nascuts els darrers cinquanta anys està quasi tot per fer.
L´habitatge alhora social i sostenible és una assignatura pendent. Els sistemes de mobilitat han de transformar-se de cap a peus, adequant-se xarxes i mitjans. En dos disciplines noves, el paisatgisme i el restabliment de les condicions mediambientals d´ecosistemes, pràcticament no hem començat a treballar, quan hi ha tant per fer després de les desfetes de les darreres dècades (pensem només en la perspectiva d´una línia de costa sense destrosses).
Estem endarrerits en l´acció forestal i el tractament dels residus. L´ordenació del territori té més responsabilitats i funcions que fer lloc a noves àrees edificables i dibuixar un fum d´infraestructures, la proliferació de les quals massa vegades no està justificada...
Sí, es pot fer un programa d´intencions. De fet, trobareu algú o alguns d´aquests punts en declaracions d´uns i d´altres portantveus. Urbanitzar bé el que es va urbanitzar mal seria ja tot un programa i un incentiu econòmic. Està, però, quasi inèdita la voluntat solidària d´implementar-lo. Poca gent des de les instàncies oficials es pren seriosament l´urbanisme com una activitat dirigida a millorar les condicions de vida humanes. Seria el moment.