Potser m'equivoque en aquesta ocasió, al cap i a la fi ho faig tantes vegades..., però el fet que se li haja atorgat a Barack Obama el Premi Nobel de la Pau acaba de sancionar amb lletra imperible en la ment de milions de persones que cal guardonar les espúries expectatives dipositades en un individu, no les iniciatives demostrables de qui es deixa la vida en allò en què ferventment creu per ajudar els més desfavorits o combatre la injustícia. En altres paraules, premiar allò que està per esdevindre (amb l'únic bagatge fefaent de representar l'altra cara de la moneda del seu antecessor) i deixar de costat els mèrits inqüestionables d'altres candidats anònims que potser mai assaboriran el reconeixement internacional és, com mínim, per a replantejar-se moltes coses.
És veritat que tot el que s'escriga i parle sobre el particular pot dur-nos a la demagògia. O siga, a parlar per parlar des d'un punt de vista subjectiu que puga beneficiar determinats interessos a curt termini i veure el got mig ple o mig buit segons el cas. Però el que s'escenificà el 9 d'octubre en el context internacional denota palmàriament la feblesa de la voluntat i el triomf de la incertesa.
Políticament és, sense dubte, un xec en blanc a qui està cridat a ser l'actor principal en la resolució de l'actual crisi mundial (financera, econòmica, social, ideològica, armamentista...). Segurament massa escenaris per a un sol intèrpret que necessitarà de la participació còmplice d'altres actors secundaris en un repart, diguem-ne, a escala planetària. Una càrrega massa pesada que, malgrat les bones intencions que el guió palesa, hom sap que no va a poder suportar ni en aquest mandat ni en un altre si és que, a més de presentar-se a l'envit en 2012, el guanya.
Gran part d'aquest recolzament a les expectatives que abandera Obama, plasmat en la concessió del premi esmentat, estan fonamentades com diem adés en el seu lideratge i en formar part d'un maniqueisme de calaix. A d'allò roín (Bush i tot el que ha representat) se li contraposa la suposada bondat del seu successor; oblidant, per exemple, que als EUA hi ha un percentatge semblant de republicans com de demòcrates o, el que és pitjor encara, l'existència de l'imperialisme nord-americà mane qui mane.
Crec que la comunitat internacional s'equivoca greument en alterar conscientment el valor de les coses i, amb ell, posar en dubte la cultura del compromís, de l'esforç, de la solidaritat... que, a escala humana, hauríem de tindre tots com a una meta, no com a una prebenda. Al remat, quina lectura en faran els més joves?
Moltes són les voltes que li peguem a tot, particularment a l'educació en moments tan crítics com els actuals, tanmateix, què hi ha d'exemplar(itzant) en situacions com aquesta? Com podem explicar-los els docents als nostres alumnes que es pot premiar una expectativa i no una realitat? Quan es celebre el Dia de la Pau quin mèrit tangible podrem adjudicar-li al president de la primera potència del món?
Tot açò em recorda que altres guardonats amb la bicoca sueca ho han estat per això mateix de quedar bé i, a pesar de tindre les mans ben brutes de sang, posar de manifest eixa diplomàcia de baixa exigència que tant dóna que parlar i que tants greujes i injustícies causa. Només cal veure alguns dels premiats i l'oportunitat de rellançar-los a un nivell inabastable que està per damunt del bé i del mal.
Total, igual que l'Església fa els seus propis sants i l'Islam catapulta els seus màrtirs per allò de salvaguardar el dogma, l'Acadèmia Sueca (o siga la societat civil) en fabrica els seus. No fa falta espigolar molt més per adonar-se'n que no hi ha massa diferència entre els uns i l'altra, atés que en tots els casos es necessita tindre referents (per inexplicables que siguen) per adreçar el camí pel què conduir el ramat.
Com referia sàviament José Luis Sampedro, a la pregunta de si Déu existia ell contestava que l´home es crea els seus propis déus. Doncs, això, ja en tenim un de nou.
Professor d'Història de l'Art. universitat de valència
