L´Alqueria impossible

Rafael Xambó

El 9 d´Octubre d´enguany RTVV ha complit 20 anys. El balanç és ben penós en qualsevol aspecte que es mire: informació i continguts de programació, producció pròpia i externalització, ús del valencià, situació econòmica, gestió, plantilla, compliment de la llei de creació. La visió de la realitat que projecta la nostra televisió pública diu molt i molt clarament dels que la inspiren: una fètida barreja de franquisme sociològic i deliris orwellians. En dues dècades es podria haver avançat molt en desenvolupar la indústria audiovisual si l´objectiu no haguera sigut complaure el poder, malbaratar recursos i perseguir l´audiència amb gasòfia. Mai no ha sigut la més seguida i sol situar-se en quart o cinquè lloc quant a índexs d´audiència.
I el 9 d´Octubre Canal 9 va emetre un capítol especial de «L´Alqueria Blanca»; una sèrie de to amable i costumista ambientada en un poblet de l´Alcoià. Què lluny queda de la mala llet i la sornegueria de l´humor valencià! La seua mirada als anys 60 encaixa perfectament en allò que Tod Gitlin assenyalava per a referir-se a les comèdies americanes dels anys cinquanta: gent «feliç» amb problemes «feliços». Ja sabem que el gènere és una manera d´esquematitzar una mirada de la realitat i que invita a interpretar-la en un sentit determinat.
Algunes sèries també poden promoure models de socialització per a la convivència, per a orientar-se críticament, consells útils de tota mena, valors culturals, o senzillament divertir sense manies. Les sèries de qualitat saben aprofitar i subvertir els recursos del gènere per a proveir una mirada autèntica i original. La comèdia espanyola ha produït una gran quantitat de porqueria, però, jugant amb les mateixes regles del gènere, també ens ha donat Berlanga o Almodóvar, per posar dos exemples ben coneguts. La diferència només és de talent, llibertat i voluntat.
Si pel cantó de la versemblança el capítol del 9 d´Octubre és un «merengue» passat, pel cantó de la imaginació encara resulta més ridícul. La sinopsi és que arriba una colla del cine al poble per a fer una pel·lícula de vaquers; hi tenim un director estafador, un poble embadalit que s´afanya per fer d´extra o d´actor i la notícia que el Caudillo passarà pel poble camí de Guadalest on va a inaugurar el pantà.
Tant d´acudit com va circular sobre Franco i els seus pantans i el que traspua el capítol és una actitud totalment reverencial. L´alcalde ordena que tots han d´anar a la plaça i somia que amb la visita aconseguirà una fonteta. Finalment, Franco no para, però sí un cotxe de la comitiva del qual baixa un bisbe que està pixant-se i el porten al bar. Per més vergonya, pretenen inspirar-se en Bienvenido, Mr. Marshall sense res de l´acidesa crítica de l´original. Tot ben capadet. No toca fer broma o burla del franquisme, al segle XXI, la nit del 9 d´Octubre.
En blanc i negre, el capítol podria haver servit per a celebrar els «25 años de paz» en la TVE de l´època sense que els censors n´hagueren tret res. I és que als anys seixanta, i amb Franco, els valencians érem tan feliços com han proclamat alguns dirigents del PP.

Professor de Sociologia. Universitat de València