Fa unes setmanes Toni Mollà presentava en La Casa del Llibre la seua darrera contribució escrita al coneixement dels trets que caracteritzen l'actual televisió. L'obra en qüestió és una part de la seua tesi doctoral en què es pregunta si és possible un model públic d'aquesta. Els parents, amics, companys i col·legues que acompanyàrem l'autor en l'esdeveniment quedàrem una mica intrigats (per a ser més exactes, desconcertats) quan, a mesura que anaven dissertant els ponents que l'envoltaven, quedava sense resposta la pregunta que recurrentment formulaven: quin és el paper de la societat civil a l'hora d'exigir una televisió pública? Eixa i no altra era la qüestió en un tema tan delicat. Però, filant més prim, eixa és una de les moltes assignatures pendents que, associadament o de forma individualitzada, encara no hem resolt els valencians des de fa massa temps.
Crec que som uns quants els que apel·lem amb freqüència a la mobilització del conjunt de ciutadans amb què compartim moltes penes i poques alegries. La lleugeresa, arbitrarietat o manipulació constant a què estem sotmesos en tots els àmbits que conformen el viarany que ens ha pertocat recórrer són tan escandalosos que hauríem de sentir vergonya pròpia i aliena. No val allò de què abans es vivia pitjor o que ja ho resoldran els que vinguen després. Tampoc aplicar la tàctica de l'estruç i creure's protegits mentre que altres (els de tota la vida, per cert) fan i desfan al seu parer i antull.
Estem en un punt on no s'hi val amagar-nos darrere d'una pàtina d'intel·lectualitat i progressia que ja fa pudor per ser mesquina i, sobretot, minimalista. En una societat com la d'ara, en què és rar que en qualsevol família no hi haja un o més individus amb titulació universitària, sembla mentida que allò de pensar siga un exercici extraordinari que finalitzà –si és que hi hagué eixa inquietud alguna vegada- el dia que rebérem el diploma. Què ha creat la universitat des de la instauració de la democràcia? Això de ser abanderat de la consciència social, qui ho representa? Vist el que veiem, poca cosa o gairebé ningú, segons el cas. M'equivoque, la resposta a ambdues preguntes la tenen els que, sovint emparant-se en estudis superiors, han fet servir els seus coneixements per a benefici propi sense importar-los maniobrar a costa de la resta. Mentrestant, el conjunt de la població traga amb el que siga mentre no li falte l'estabilitat (cadascú que pense el que vullga segons les seues necessitats) a què aspira. Total, cada quatre anys votem, no? Doncs ho arreglarem dipositant, o no, la papereta en l'urna i prou.
Ahí acaba el nostre deure com a ciutadans lliures? Menuda democràcia la nostra si tot es resumeix d'aquesta manera.
Al País Valencià la societat civil no exerceix; és més, no vol exercir. Uns per altres estem acomodats en les suposades bondats del taral·larejat Estat de dret que els polítics prediquen com apòstols llépols i ja està tot resolt. Al capdavall, diguen o no la veritat, ens interessa poc o gens ni miqueta. Porca miseria!
Les malifetes realitzades durant la dictadura gràcies a les corrupteles consentides a què donava lloc han continuat fent-se, potser a major escala (òbviament, en són més els estómacs que satisfer), ara recolzades en els sufragis que estableix i garanteix la Constitució. On hi són els grans principis que encapçalen aquesta? Són, malauradament, lletra morta... però per inanició. Paraules escrites en lletres d'or com una mena de cenotafi oblidat.
