Reurbanitzacions de maquillatge

Els carrers de València, com els de moltes altres ciutats, porten mesos alçats en obres. L´Ajuntament ha decidit dedicar-hi un bon grapat de les inversions dels plans estatals de dinamització econòmica a la seua «reurbanització». Segons avancen les actuacions podem veure quins són els resultats, amb bondats i defectes, però, malauradament, sense capacitat de rectificació.
Davant reptes sobrevinguts és quan es posa a prova el múscul (capacitat d´organització i gestió), però també la intel·ligència (criteris i maneres) de l´acció pública. Hom diria que ací, a la Casa Gran, la competència en el primer capítol ha predominat sobre el segon, agreujant-li la debilitat «estructural» que habitualment pateix. I això perquè no estan fets els deures que a una «gran ciutat» li corresponen: ni existeix una planificació, explícita i debatuda, respecte de l´ús futur de l´espai públic, ni tampoc es compta amb allò que podríem anomenar «cultura urbana», atresorada per anys i anys d´experiència rehabilitadora, amb fórmules integrades i contrastades de bon disseny, qualitat material i senzill manteniment, no simplement decoratives.
De resultes, el fruit de l´acció reurbanitzadora, esdevé simple maquillatge d´un escandalós retard: l´aposta, verda i decidida, en favor de vianants i ciclistes del preuat i limitat espai públic que es manté submís a la prepotència del vehicle privat.
La fórmula d´aquest maquillatge superficial és omplir els seus buits conceptuals presentant-se propagandísticament com una acció «renovadora», adobada de tecnicismes, prèvia desvirtuació del seu veritable significat. Com per exemple, qualificar de «bulevard» a l´Av. Peris i Valero en haver plantat una filera de palmeres washingtonianes separant els sentits de circulació. En la ciutat històrica, mentre s´esquiva racionalitzar i fer accessibles les infraestructures soterrades, se´ns ofereix un escenari d´estilisme «retro» on, afortunadament, la pedra natural del paviment ha deixat enrere les penoses imitacions de ciment acolorit, pregonades no fa tants anys. Sobre aquesta catifa pètria, en voreres de vegades ampliades en escassos centímetres o en fragments peatonalitzats, per comptes de proveir arbrat, s´incorpora una dissonant ferralla: innecessaris fanals historicistes de peu gegantí (atracció per a la fauna canina i pretext per a l´aparcament de motos), contenidors de fem (ocupadors, cada quaranta metres, de la meitat de l´amplària dels vianants, i intrusos humiliants de destacats monuments), sembrats de palitrocs («bolardos», cada dos metres!), tot sumant-se a la recol·locació de la resta del «trasterio» mal anomenat «mobiliari urbà» que s´escampa, acumula i superposa per ordre de les «taifes» municipals.
A la fi, un joc d´aparences. L´obtenció de certa imatge «de marca», un poc casposa i de dignitat efímera, sotmesa des d´origen a les limitacions i contradiccions del plantejament i empeltada, en un ambient social altament deficitari en «cultura del manteniment i de la conservació´», amb la branca degenerativa del mal ús. Més prompte que tard (al compàs de l´adherència oliosa dels xiclets), l'homogeneïtat de la brutícia uniformitzarà el paisatge, malmetent la rendibilitat de tan extraordinàries inversions.
A banda del desaprofitament d´oportunitats, el problema més gran potser siga que tots aquests dèficits de cultura urbana, de debat democràtic i de planificació transparent, en ser ja endèmics, es troben interioritzats per gairebé tothom. No sols pel comú de la ciutadania, sinó també pels qui haurien de ser agitadors crítics, els mitjans de comunicació i els polítics, paralitzats per tal de no remoure les inèrcies del populisme que ens envolta.