Per a un país marítim com el valencià els avanços tecnològics en matèria de dessalinització sempre ha de ser rebuts amb interès. Doncs bé, segons The Economist d´aquesta setmana, un parell d´enginyers canadencs, de Vancouver per a més senyes, Ben Sparrow i Joshua Zoshi, han trobat una nova manera de fer-ho ben enginyosa, amb un molt menor ús d´energia, una bona part de la qual podria ser solar.
Fins ara, la dessalinització de l´aigua del mar s´ha fet de dues maneres: mitjançant un procés d´evaporació-condensació successiva de l´aigua salada o mitjançant l´osmosi inversa per traure la salmorra. En el millor dels casos, es necessiten 3,7 kilowatts/hora d´energia per produir 1.000 litres d´aigua potable. Amb la innovació dels canadencs només se´n necessitarien 1,0 kilowatts/hora.
De fet, l´única energia elèctrica necessària seria la petita quantitat requerida per a bombejar l´aigua del mar fins la dessalinitzadora. La resta del procés, com dèiem, es podria realitzar amb energia solar. A més, la baixa pressió que es necessitaria per a bombejar l´aigua en el propi procés de dessalinització significa que la salmorra es podria transportar per tubs de plàstic i no necessàriament per tubs d´acer. Com que la salmorra és corrosiva a l´acer, aquest seria una altre avantatge.
Aquesta és una bona notícia, sens dubte. No només per nosaltres sinó per una bona part de la humanitat. Pensem que al nostre planeta hi ha molta aigua però que més del 97% és aigua salada, a banda que més de la meitat de la resta està congelada als pols. Per contra, més d´una cinquena part de la població mundial pateix de falta d´aigua potable. Si la dessalinització no abasta a cobrir aquestes necessitats és clarament per raons econòmiques i/o energètiques. La coincidència dels dèficits hídrics en les parts del planeta on abunda el calor solar fa que la innovació de Sparrow i Zoshi siga de tan gran utilitat.
El debat absurd entre transvasaments o desalinitzadores –que oblida sovint l´important aportació del reciclatge d´aigua- haurà de comptar a partir d´ara amb aquestes noves circumstàncies tecnològiques, sempre dins de la lògica de les directives europees que és la del sentit comú. Perquè Brussel·les sempre ha dit senzillament que cal emprar aquelles solucions millors econòmica i mediambientalment. Les quals depenen, en tot cas, del lloc i del moment en els que cal emprar-les.
No és el mateix tindre el mar a tocar que tindre´l a centenars de quilòmetres. No és el mateix disposar d´unes tecnologies estalviadores d´energia (i de costs econòmics) o d´altres, tant per transportar l´aigua i salvar les diverses cotes d´altitud en un transvasament com per tractar l´aigua en una dessalinitzadora.
És per això que cal fugir de la instrumentació política del tema com gat escaldat. Perquè tots n´eixim perdent a la curta, però, sobretot, a la llarga. Cal pensar que els problemes de l´escassetat de l´aigua no han fet sinó començar. Les properes generacions encara ho poden tindre molt pitjor si no es posa trellat en la búsqueda de solucions.
Catedràtic d´Economia Aplicada de la Universitat de València
