Sembla com si de repent el principi d´autoritat en que deu sustentar-se l´acció docent i educativa fora qüestionat a nivell d´alumnat i famílies, i fins i tot a nivell social. Cada vegada hi ha més professorat que no sap o no troba les eines per enfrontar-se al fet educatiu davant la manca de respecte i obediència per part d´un sector cada vegada més gran d´alumnat. I davant aquesta situació sembla ser que l´única opció siga augmentar l´autoritat del professorat, com les recents iniciatives de la Comunitat Valenciana primer i de la madrilenya desprès, de dotar al professorat amb el rang d´autoritat pública.
Si tractem d'afonar en les causes que ens han dut a aquesta lamentable situació caldria parlar del progressiu desprestigi social del professorat (moltes vegades impulsat des de les pròpies administracions educatives), la manca de capacitat de la institució escolar per a adaptar-se als canvis i als nous temps, la progressiva desaparició de la família i l'entorn social com a agents educadors i socialitzadors, el canvi de valors cap a la cultura d'allò fàcil, el desprestigi de les titolacions acadèmiques (avui estudiar no és garantia d'ascens o millora socio-econòmica), la cultura postdemocràtica que ens ha dut a la societat dels drets molt per damunt de la dels deures, etc. I davant aquest preocupant panorama sembla que l´única solució siga més autoritat, en línia amb l'actual ola neoconservadora que ens està omplint de prohibicions i de vigilància fins a límits altament preocupants.
El problema de la manca d'autoritat a les aules no es soluciona doncs amb més autoritat, perquè els qui no tenen una adient escala de valors per respectar-la continuaran sense fer-ho... els qui no tenen cap interès ni necessitat de titolacions no s'aturaran per por al suspens o a un càstig més gran. Podríem tornar a les tarimes, al «Don...», als càstigs més durs... el resultat seria el mateix. Dotar a la policia de més i millors armes no significa en absolut que per això desapareixerà o baixarà el problema de la delinqüència.
Què fer doncs? El problema que vivim a les nostres aules és bàsicament un problema de lideratge i de personalitat docent. Qualsevol persona no aprofita per a ser profe. Avui en dia una professora o professor necessita ser un líder amb carisma i personalitat docent, amb capacitat de motivar i persuadir, de convèncer, d'il·lusionar, de respectar, de valorar, d'estimar des de l'afectivitat, d'engantxar... Ha de ser capaç de donar, però també d'exigir, però sempre des del respecte, l'argumentació i el consens, evitant la imposició autoritària, i reservant-se aquest recurs com a última opció, però no mai com a primera opció. El respecte es guanya, no s'imposa... el líder ha de ser acceptat i reconegut com a tal pels seus col·laboradors o subordinats, sap guanyar-se el respecte, però no l'imposa... dirigeix amb arguments i no amb la por.
Però a més cal veure que el problema que vivim a les aules forma part d'un tot, un tot sistèmic on tot afecta a tot. Així doncs caldrà cercar solucions globals i integrals, que abasten tots el àmbits que tenen a veure en el problema i no caure en la tentació de recórrer als típics partxes coiunturals, que al remat no solucionen res.
Caldrà revisar el model de selecció i de formació del professorat, caldrà engegar polítiques de revalorització social del professorat, començant per les pròpies administracions educatives, caldrà abordar i contra-restar el canvi de valors cap a la cultura de lo fàcil i de la manca d´educació, caldrà parlar de formació de pares i mares, caldrà revisar les programacions televisives, l'oferta cultural, les inversions en educació... el problema és molt complexe, però no és insoluble... si volem, podem!
