Model social valencià: renda ciutadana i crisi

L'anomenat model social valencià del Partit Popular està amenaçat de mort sobtada. La crisi econòmica té molts elements i molt específicament valencians i el govern valencià, que no ho reconeix, ha posat en l'ull de l'huracà el sistema públic de serveis socials.
Una política econòmica fonamentada en l'avarícia i en una ambició malsana han contaminat amplis sectors socials i debilitat valors tan preuats com la solidaritat. Aquesta mateixa política -ja en l'àmbit econòmic- ha resultat igualment nefasta: la desmesura d´un procés d´urbanització orientat a la construcció d´habitatges, en molts casos de segona residencia, a relegat la indústria tradicional i al sector primari. Les grans obres de Calatrava i els esdeveniments fastuosos i temàtics que s'ubiquen a la zona sud i portuària de la ciutat de València, no sembla que, a part de posar a València en el món(?), produïsquen els beneficis econòmics, socials i culturals que caldria esperar-se d'elles.
En aquest context, les coses s'han posat molt lletges per a moltes persones. El perfil dels nous pobres és que tenen treballs molt precaris amb sous prou baixos, ocupació submergida o subsidis (baixos i limitats), tenen habitatge (hipotecat), cotxes nous (a terminis mensuals).....i els serveis socials no estan preparats per abordar les repercussions socials i humanes d'aquesta crisi. Enfront de la retòrica institucional les dades negatives s´amuntonen.
La llei de Renda Garantida de Ciutadania de la Comunitat Valenciana, preveu una mena de Salari Social per a aquelles persones o famílies que no tenen ingressos necessaris per a viure. Aquesta prestació es contempla com un dret subjectiu i després de dos anys, aquesta llei manifestament millorable, segueix sense aplicar-se amb la dimensió que exigeixen les necessitats actuals.
Certament, la situació econòmica és francament preocupant i ho és, tant pel que fa a les necessitats materials, com als valors democràtics, que hui -més que en qualsevol altre moment- estan amenaçats per la inseguretat, la desafecció, la xenofòbia contra els més pobres, l´opció de viure al marge de la llei i la desconfiança cap a unes institucions que no donen solucions satisfactòries a les demandes socials i molt particularment amb una crisi com l´actual.
Des del Treball Social, el sindicalisme, les associacions cíviques o els col·lectius d'aturats que comencen a organitzar-se, hem d'articular respostes reivindicant la Renda Garantida de Ciutadania i no només com una prestació econòmica -que també- sinó com un instrument d'inserció social i laboral, de reciclatge professional, d'impuls al cooperativisme social i l'autocupació.
Sense solidaritat social i distribució equitativa de la riquesa i la cultura l´Estat de Benestar passará al museu dels experiments socials i la mano (in)visible i el laissez-faire hauran aconseguit un èxit sense paliatius. La Renda Garantida de Ciutadania a de suposar un autèntic Ingrés Social que pose fre a tantes desigualtats i correspon a les Administracions públiques assegurar-la com dret subjectiu i de caràcter universal, sobretot avui que totes i tots podem quedar exclosos del mercat laboral.