Com a micos

Jesús Puig

S´ha centrat tant l´atenció en l´estirabot de Camps a Luna —«li agradaria que jo aparegués (...) en una cuneta»— que hem passat per alt els aplaudiments amb què els diputats del PP li feren costat. Ovació tan indigna com la dels seus homònims del Congrés quan aplaudiren a Aznar després de dir sí a la guerra d´Iraq. I és que, com diu Samaniego, «si el savi no aprova, malament. Si el neci aplaudeix, pitjor». I de necis és aplaudir gregàriament destarifos com el que amollà el president. Què en pensarà aquesta gent ara quan veus assenyades, fins i tot del mateix partit, han reconegut que Camps «està nu», com diria el xiquet del conte?
Prenc la faula de Christian Andersen com a metàfora perquè a les Corts hi veig un grup parlamentari decidit a compartir la ignorància col·lectiva sobre un fet que és obvi: Camps desbarra. I, front a això, la claca popular observa la nuesa obscena de l´estirabot amb aquiescència. Així que, si es complauen festejant bestieses, com convèncer-los què no haurien de fer-ho? I si l´estrall està fet, com esmenar-lo? Diu Maquiavel en El Príncep que els aduladors omplin les corts. Reflexió tan encertada que sembla haver-la escrita pensant en les Corts Valencianes.
Però que Camps no s´enganye. Els mateixos que avui l´aplaudeixen sense motius, demà potser demanaran el seu cap amb menys motius encara. Això mateix ja va passar amb Zaplana. Digues-me a qui aplaudeixes i et diré què busques. Digues-me qui t´aplaudeix i sabré a qui premiaràs. Són les regles d´aquesta democràcia bovina que fa de la dissidència sinònim de traïció: si ets ovella i segueixes al pastor aniràs amb el ramat; però si ets individu pensant no et voldran ni pintat de mascara; aniràs sol i et menjarà el llop. Em pregunte si han donat en penyora la decència política, però veig que no; s´ha venut per uns càrrecs. O més bé és un leasing? Cap novetat, doncs. Aplaudir com a micos, de tan previsible, estava predit. Tant, com l´escopinada d´un futbolista.