Aprofite un viatge de Benigànim a València per assistir a la conferència de Carles Arnal, Carlos Arribas i Carlos Bravo sobre Cal tancar la central nuclear de Cofrents?, a la Universitat de València. En aquest acte, David Hammerstein em regala el llibre Europa verde de la A a la Z. Apuntes de un ecologista en el Parlamento Europeo, amb un pròleg d´Ernest Garcia —que també anà a la xerrada antinuclear—, on l´exeuroparlamentari verd conta la seua infatigable gestió, denúncia i reivindicació ecologista i per la pau arreu del món. He llegit el llibre, que és una mena de manual ecologista per al jovent, on els temes de l´aigua, el benestar animal, la contaminació causada pels combustibles fòssils i per la química, els efectes de la crisi econòmica i la possibilitat d´una eixida verda, sobre la destrucción causada pel formigó, sobre drets humans a Europa, a la Xina i arreu del món, sobre confictes bèl·lics i les fronteres, sobre les nuclears, sobre el transport, sobre el canvi climàtic, sobre la recerca i la ciència al servei de la natura, etc., i unes reflexions polítiques sobre la sacrosanta aliança entre la dreta i l´esquerra des del model productivista que, amb matisos, podem compartir i l´esquerra s´hauria de qüestionar per inventar-se un altre model alternatiu.
Tot plegat em sembla que el llibret de Hammerstein marca les notes d´un parlamentari verd hiperactiu que ha intentat deixar petjada per on ha passat. En el llibre, per desgràcia, només publicat en castellà, que abasta tants temes i sembla que pretén ser tan complet, però, no hi ha ni una ratlla en defensa de la nostra llengua o dels drets dels pobles sense estat a decidir la seua forma de govern: federalisme, bioregió, confederalisme, autodeterminació... Més encara, en el llibre hi ha una desqualificació sistemàtica de tot nacionalisme i una confusió entre nacionalisme d´estat i el de les nacions sense estat i entre opressors i oprimits, similar a allò tan suat del retorn la tribu que proclamava el president François Mitterand mentre manava disparar a matar contra ecologistes del Greenpeace i esclataven les guerres als Balcans on uns nacionalistes genocidiaven i altres eren genocidiats; per això no podem posar-los a tots al mateix sac.
I, tot plegat, em sembla una llàstima, perquè no ha de ser incompatible defensar els ecosistemes en risc d´extinció, els drets humans i els dels animals, i donar suport a una llengua i a una cultura en risc greu si des del poble i des de les institucions oficials no hi ha una política lingüística i una pràctica conseqüent que no la deixe extingir, com ens conta admirablement Anselm Bodoque Arribas a La política lingüística dels governs valencians (1983-2008). Un estudi de polítiques públiques (Publicacions de la Universitat de València), on s´explica molt clarament i entenedorament per què han fallat les polítiques lingüístiques governamentals de la Generalitat Valenciana i s´ha acumulat un greu dèficit enmig d´una corrupció política descomunal que ens ompli de vergonya pròpia i aliena.
Més encara quan fa uns dies el conseller Cotino, amb connexions empresarial que ha quedat una mica esguitades en el cas Gürtel, clamava contra la manifestació anticorrupció i qualificava els assistents com d´embogits, gent d´estrema esquerra i radicals, com si l´apologia de la corrupció fos la norma i allò que cal fer fos aplaudir-los perquè gràcies a la corrupció han posat València al tauler del món mundial; s´han sacrificat i tot ho han fet per nosaltres els valencians; qualsevol dia encara ens obligaran a cantar cara al sol visca la corrupció, en castellà, per supost.