I ausades que fem l´oca

Jesús Puig

Fa més de divuit anys que l´Ajuntament de València és manat (dir governat seria un excés) per Rita Barberá. Així que aquesta ha demostrat abastament la proesa de què no se la prenga seriosament. L´últim ham llançat per a mantindre la crispació amb el govern central és que el segon Pla E el pagaran els ajuntaments perquè rebran menys ingressos de l´Estat. Argument que als contribuents ens la porta fluixa des que ens ensenyaren a desxifrar a l´escola els enigmes barrocs de la regla de tres: a més obres, més pagarem. I no cal ser Keynes per concloure que no ens lliurarem de pagar, tant si administra els diners papà Estat com mamà ajuntament. Mutatis mutandis, el que ens preocupa és que un i altre puguen crear noves figures tributàries; perquè els recursos, senyora Rita, no són de l´Estat ni de l´ajuntament, sinó ben nostres.
No és cap secret que el llençol dels recursos és curt (si tapem els peus ens destapem el cap, i si ens tapem el cap ens destapem els peus). Però és culpa nostra que en lloc d´una flassada tinguem un mocador per sortejar la gèlida nit de la crisi, en haver-nos dotat d´un estatutet que depèn dels pressupostos de l´Estat, ja que el País Valencià no té concert econòmic ni recapta els impostos. Com que l´explicació més correcta sol ser també la més senzilla, em pregunte si això és fruit del tradicional meninfotisme. Al cap i a la fi, com va deixar escrit Colbert fa vora quatre-cents anys, «l´art de cobrar impostos consisteix en desplomar de tal forma una oca que s´obtinga la major quantitat de plomes amb la menor quantitat de gemecs». I en qüestió d´impostos, amb un dèficit fiscal de no-sé-quants milions d´euros anuals, ausades que els valencians fem l´oca. Potser no ens adonem que les diferències entre castellà i valencià són més subtils que la simple traducció de les paraules; puix, mentre altres autonomies paguen impostos (del verb imponer), nosaltres paguem contribucions (del verb contribuir). Ah, i no s´hi val a dir que són sinònimes.