Aracristi, un altre espill trencat

Albert Ferrer Orts

A voltes amb el teatre romà de Sagunt, vertader termòmetre en matèria de patrimoni cultural al País Valencià, un monument assenyat que ha patit com a pocs les desafeccions d´uns i d´altres i, finalment, de tots plegats; què més dóna que sense legislació autonòmica o amb ella si al capdavall esdevé una mena de fetitxe maleït d´una societat que sembla vol mirar, en el seu conjunt, cap a una altra banda.
La crua realitat, però, és la que és i ni la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de fa poc més de déu anys ni les seues successives reformes de 2004 i 2007 garanteixen la protecció, conservació i, si escau, restauració tant dels BIC com dels béns que no tenen eixe grau de reconeixement superlatiu. Una norma que va nàixer esbiaixada i que s´enfilà cap el despropòsit més contumaç en ser reiteradament modificada ençà.
Així les coses, el que ara fa un any un grup d´alumnes d´Història de l´Art de la Universitat de València i un servidor advertíem en visitar l´església de la cartoixa d´Aracristi, al Puig, quan comprovàrem entre sorpresos i indignats l´insidiós maquillatge coent i postmodern a què es va sotmetre el seu interior, és una parada més en eixe viacrucis particular que recorre el patrimoni casolà. Una mena de penitència perpètua que alguns dels professionals en la matèria hem de transitar i donar fe molt a pesar nostre.
Perquè si molt greu és el que està passant a la palestra saguntina (on, per cert, tots els sectors s´han retratat), no és menys cert que el que ha passat i passa en altres monuments, particularment en el cenobi al·ludit, escandalitzaria els grans teòrics de la restauració moderna, que no són altres que Viollet-le-Duc, Ruskin i, en particular, Boito i Giovannoni.
El fet que un complex com el de l´Horta Nord (BIC des de 1996) estiga des de fa una dècada aproximadament en procés de restauració i, alhora, rehabilitació per iniciativa privada no lleva perquè la Direcció General de Patrimoni Cultural inspeccione i supervise de tant en tant la marxa de les esmentades obres. Cosa que pose seriosament en dubte vist el despropòsit ornamental del seu temple; per cert, es de suposar que amb el consentiment o, el que seria encara pitjor, la desídia del seu arquitecte conservador (un tal Salvador Vila, per a més senyes).
I és que el desficaci que allí s´ha consumat, encara que siga sobre la seua decoració original (1789-1792), és de tal magnitud tractant-se d´un edifici tan important per a l´arquitectura valenciana del s. XVII (no debades fou edificat entre 1621 i 1640) que si a hores d´ara el seu responsable tècnic no ha renunciat voluntàriament al seu quefer o, en el seu defecte, ha estat cessat per negligent com a conseqüència dels informes que deuen d´haver confeccionat amb urgència els serveis d´inspecció de l´esmentada direcció general, acabarem per trencar un espill més on reconéixer-nos.
Des del mateix moment en què, tant els meus alumnes de Patrimoni Artístic i Museologia com un servidor, denunciàrem el desgavell no faig una altra cosa que qüestionar-me seriosament de què serveix aprofundir sobre la legislació vigent en matèria de patrimoni cultural si mai no es compleix. Tot el que els grans teòrics adés esmentats aportaren, en un sentit o d´altre, perquè la conscienciació pública s´estenguera i els mitjans tècnics foren els més adients per a transmetre a les futures generacions el llegat cultural dels nostres avantpassats, de sobte, no serveixen gaire.
Dissortadament, el patrimoni cultural mai no ha deixat d´estar en crisi; tanmateix, ja va sent hora de prendre partit en un assumpte tan delicat i deixar de costat l´arbitrarietat amb què els polítics i juristes tracten la qüestió i alguns professionals la posen en pràctica. Al remat, és un bé que a tots ens afecta.

Universitat de València