Sobre Aminatou Haidar

SAL·LUS HERRERO I GOMAR El dimarts 8 de desembre viajàvem la meua filla Aitana i jo en el tren de la línia Alcoi-València, que el el govern autonòmic i central han promés millorar. Ja vorem!. Després de jugar a "veig, veig", a "pedra, paper, tisora" i a endevinalles perquè el temps passes més a presa, fulletge els diaris per comentar-li els xistes que hi ha; ella observa una foto de Aminatou Haidar i em pregunta qui és eixa dona. Li explique breument però exhaustiva que és una activista pels drets humans i una independentista sahariana, que ha sigut expulsada per l´Estat del Marroc per posar al seu visat -després de rebre un premi als EUA per la seua defensa dels drets humans- que era ciutadana del Sahara; la policia marroquí la va detindre i sometre a interrogatoris, amenaces, tortures i vexacions, la segrestaren i l´enviaren en avió cap a l´aeroport de les Illes Canàries amb el consentiment de l´estat espanyol. Li expliquí també que, quan jo era un infant, el Sahara Occidental era una "província" de l´Espanya colonial, i que, el 1975, al final de la dictadura, l´administració i l´exèrcit franquista abandonaren el Sahara corrents i deixaren a la seua població en mans del Marroc, Mauritària i Argèlia; afig que s´inicià una guerra entre els saharauis i els marroquins que durà uns nou anys, que, des de llavors, uns dues-cents-mil saharauis vivien refugiats als campaments de Tinduf al desert d´Argèlia en condicions infrahumanes, que l´ONU defensava el dret a l´autodeterminació del Sahara però el Marroc es negava, amb ajuda dels governs dels EUA, de França i d´Espanya perquè es beneficien dels acords econòmics, armamentístics, comercials, miners i pesquers amb els govern del Marroc. Li advertisc que la situació, després de trenta cinc anys, era molt frustrant i desesperada i Aminatou, com va fer Ghandi a l´Índia el segle passat, lluitava pacíficament per un Sahara lliure. Per això feia vaga de fam per presionar als governs d´Espanya i del Marroc i a la comunitat internacional per poder tornar a sa casa on l´esperen el seu fill i la seua filla que són una mica més grans que la meua filla, que esperava i desitjava que no es morira perquè persones valentes com Aminatou feien falta vives i no mortes, però que el rei del Marroc i els mandataris del seu govern se´n fotien d´Aminatou i dels saharauis i només pensen en els beneficis econòmics que poden obtenir al Sahara i amb els acords amb la UE i els EUA.

Davant del nostre seient hi havia un jove d´aspecte magrebí, que després d´escoltar atentamente l´explicació que li feia a la meua filla, ens va demanar, -educadament-, intervindre per dir la seua, perquè deia que la història i les coses es podien contar d´una altra manera. Òbviament. Ens va preguntar si estaríem d´acord que el País Basc, Catalunya, el País Valencià o Andalusia s´independitzaren, li varem respondre que estaríem encantats que es reconeguera el dret a l´autodeterminació, que ens semblava fenomenal que els diferents pobles que hi ha a l´Estat espanyol (i a tot el món) decidiren lliurement i sense coaccions militars o d´un altre tipus sobre el seu propi futur (Palestina, Irac, Txetxenia…). El jove, finalmente marroquí, obria els ulls com a taronges i s´exclamava, I Espanya?, Què seria d´Espanya? I la meua filla i jo ens reiem observant que duia en el cap un model d´estat centralista, despòtic i autoritari, que per desgràcia abunda també massa a l´Estat espanyol, doncs les enquestes, publicades fa uns dies, advertien que més del 60% dels espanyol està en contra de l´exercici d´un dret que és bàsic en un sistema democràtic. El jove marroquí esgrimia l´argument de la majoria per impedir el dret a decidir de les minories, i jo li replicava que un estat que no reconeix el dret a l´autodeterminació i no respecta el dret de les minories, la seua llengua, opinió, decisió, inclús el dret a separar-se pacíficament mitjançant referèndum, etc. no pot dir-se democràtic. Arribàvem a l´estació del nord i el marroquí, amb poca educació, advertia a la meua filla que Aminatou estava boja, mentre feia gestos indignes amb el seu dit índex posat sobre el seu cap i jo li responia que els règims totalitaris, com l´estalinisme, el franquisme o les monarquies alauites, etc. tractaven la gent com a súbdits sense dret a opinar i a decidir i que es psiquiatritzava la disidència política i es multava o tancava a la presó per pensar en contra de les consignes de l'estat o fer un xiste sobre el rei o els prínceps... Al remat ens acomiadàrem bastant amistosament perquè li doní les gràcies en àrab "sucram" per permetre´m explicar millor el problema del Sahara, que s´havia de resoldre per mitjans polítics sense coaccions ni amenaces ni força bruta, perquè la dignitat de Haidar i del poble saharaui valien més que tots els artefactes estatals del món junts incapaços de resoldre aquest cas des de fa més de trenta-cinc anys, esperant que es podrisca, però no es pot deixar de banda els drets dels pobles a decidir el seu destí, les seues vides i la seua pròpia supervivència.