Indestructibles servituds

Albert Ferrer Orts

Sovint comprovem bocabadats els peatges que els líders de la vida pública espanyola han de satisfer per allò que no els menegen la cadira. Les cabrioles que han de fer per mantindre quotes de certa independència en la gestió són tan diverses i, alhora, sublims que no és d´estranyar que siguen objecte de l´anàlisi periodístic més dispar. Res nou, per altra banda, en el panorama econòmic, polític, acadèmic, religiós i social des de fa alguns milers d´anys en altres civilitzacions que ens precediren i de les que mamàrem tantes i tantes coses.
Tanmateix, aquest desequilibri constant a què se sotmet aquell individu que es creu disposat –o el creuen capacitat: entre les dues concepcions hi ha un abisme- per a desenvolupar la coordinació de determinat grup empresarial, polític, ecumènic o associatiu, juntament amb el poder de decisió piramidal que se li suposa que acumula, pot esdevindre en la culminació de les seues aspiracions personals o simplement un pas entremig per tal d´aconseguir metes més elevades. Ja se sap que l´ambició humana, diguem el que vulguem, no té límits.
El que sorpresos advertim des de fa tants anys, especialment des que quallara l´actual sistema democràtic a casa nostra, és eixa versió caïnià del poder emparada en la defensa d´interessos de tota mena (sobretot de tipus tribal, per a ser exactes) que, per a subsistir, ha de procurar l´eliminació pública del contrari. Amb altra terminologia, la praxi despietada de la política de la terra cremada.
És curiós que allò ideal que entre tots sumem queda prompte supeditat, a l´hora de la veritat, a allò real que amb mi o amb ningú. És a dir, les idees que han d´adornar la legítima candidatura d´un postulant per tal d´aspirar a gestionar a altres queda, de sobte, en paper mullat quan un competidor alié surt escollit per a liderar determinat projecte. La victòria d´unes concepcions suposa sovint la persecució d´altres per mitjà del propi poder establert i la seua paulatina eradicació. Una espècie de damnatio memoriae que reafirma el poder i postra implacable la dissidència.
Eixe ha estat, al cap i a la fi, el mètode que els nostres contemporanis (aureolats immerescudament de demòcrates o acusats amb raó d´autoritaris, quina és la diferència entre ambdós perfils?) han emprat i continuen utilitzant per a imposar-se a la resta.
En aquests anys de capitalisme voraç o neoliberalisme de cambra –cadascú que ho anomene com li parega–, la societat palesa indestructibles servituds cap a estructures de poder que, a la força, esdevenen anacròniques i que ens recorden que –en el fons i en la forma– poques coses substancials han canviat en el «modus vivendi» dels éssers del segle XXI respecte a la dels nostres avantpassats. Les idees s´han plegat al pragmatisme, els sentiments han sucumbit al materialisme, el bé comú ha deixat pas a l´interés de les èlits i... així ens va.

Professor d´Història de l´Art. Universitat de València