Vicent Miquel i Diego: La fidelitat a les arrels

Fa setanta anys, el 22 de desembre de 1939, en plena postguerra, nasqué Vicent Miquel i Diego. En la Universitat de València encetà el seu compromís polític i valencianista. Ell, però, no es deixà seduir pel marxisme tan de moda aleshores; els seus referents eren uns altres: el personalisme comunitari. «El marxisme era un corrent apreciat dins del món personalista i estimat per la seua racionalitat o la crítica seriosa que feien de la realitat. Però nosaltres no érem marxistes, ni podíem ser-ho, perquè l´eix del nostre pensament és la persona i no la classe, i perquè, a més a més, ens sentíem i ens sentim essencialment arrelats a la nostra comunitat natural: el País Valencià». Mounier, Maritain, Lacroix, el formaren políticament enmig del clima d´esperança i optimisme del Concili Vaticà II.
Fou precisament un dels temes conciliars el que l´animà a escriure L´Església valentina i l´ús de la llengua vernacla (1965), llibre d´estil directe, sense concessions. Obra amb el nihil obstat que contradeia obertament el franquisme denunciant el genocidi de les llengües minoritàries i «als adoradors del Minotaure estatal». Vicent Miquel en estat pur. La passió no menyscaba el rigor d´una investigació fonamentada en la doctrina social de l´Església, la història valenciana i la importància psicopedagògica del llenguatge.
Coincidint amb el llibre, Vicent Miquel fundava el partit democratacristià Unió Democràtica del País Valencià, on convergiren des de jóvens universitaris a gent de l´Acció Nacionalista Valenciana republicana, passant per hòmens il·lustres de la Dreta Regional Valenciana, com Joaquim Maldonado, o el grup de la Joventut Agrària Rural Catòlica de Ruiz Monrabal. Les eleccions generals de 1977 liquidaren el projecte del partit valencianista més votat (48.000 vots, 2´7% a nivell de País Valencià).
Però el fracàs polític no afeblí el seu compromís cívic. Secretari d´Actes del Consell Preautonòmic i secretari de l´Ajuntament de València, la presència en llocs claus de l´administració li ha permés ajudar als nostres responsables polítics –fóra qui fóra el color del partit-, no només com un professional qualificat, sinó també com un col·laborador fidel als interessos valencians. En eixe aspecte són diverses –i algunes ben importants- les accions que ha dut a terme.
Més enllà de la seua tasca professional, Vicent Miquel no ha deixat de participar mai en el valencianisme: les tertúlies de l´Hotel Inglés, la refundació d´UDPV com a entitat cívica (1996), l´intent frustrat de construir una plataforma conjunta entre UV i el BNV (2001), la proposta d´UDPV presentada a la Convenció redactora de la Constitució Europea (2003), les intervencions en els diversos congressos del Grup d´Estudis Personalistes de la Universitat de València... Personalisme comunitari, valencianisme dialògic i europeisme conformen el bagatge de Vicent Miquel.
Resta lluny l´època universitària. Molts es reciclaren arribada la transició: del SEU passaren a la UCD, AP o fins i tot, a l´esquerra. D´altres, caigut el mur, amagaren els retrats de Marx i de Lenin i acabaren d´alts càrrecs de la dreta local o s´apuntaren als nous paradigmes de la progressia: el verd que substituïx al roig i el laïcisme d´encuny blasquista. Vicent, però, no s´ha reciclat. La seua foto amb Aldo Moro continua presidint el menjador de sa casa. Felicitats, Vicent!