Ara sí, cap al missal valencià

Alexandre Alapont i August Monzon

Ja en la seua primera homilía com a arquebisbe, monsenyor Carles Osoro donà mostres inequívoques del seu apreci pastoral pel valencià. Això ha fet reviscolar les esperances de resoldre una qüestió enquistada en l´Església, però que des de fa dècades resulta pacífica en el món civil: l´ús alhora oficial i habitual de la nostra llengua. Els valencians no partim de zero. Després de la riquíssima producció religiosa medieval, es va esdevindre un «silenci antic i molt llarg» i, amb ell, la resistència callada i tenaç en temps difícils. El fruit d´aquest procés veié la llum en 1975: el Llibre del Poble de Déu, volum per a ús dels fidels, modèlic en el seu gènere, que enclou el missal dominical i festiu, amb les lectures corresponents, aprovat pels bisbes de les diòcesis valencianes.
Esta obra, preparada pel P. Pere Riutort, aparegué en un moment molt delicat, al tall de la transició política, i es va convertir en blanc d´atacs injusts i violents. Hui, gràcies a Déu, les circumstàncies han canviat. Conforme al dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998, que l´arquebisbe García-Gasco esperava, s´ha creat per amplíssim consens l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), institució de la Generalitat que té la competència exclusiva per a establir la normativa del valencià, la qual han de seguir totes les institucions públiques (arts. 6, 20 i 41 de l´Estatut d´Autonomia). Poc després, la Santa Seu publicà la tercera edició del Missal romà, amb textos nous. Ha aplegat l´hora, per tant, de confeccionar el Missal valencià com a llibre d´altar definitiu.
El 2002, la Comissió de Texts Religiosos de l´AVL féu arribar als bisbes la versió íntegra i consensuada del Missal, que fou aprovada pel Ple per denou vots a favor i una abstenció, amb vista a la seua revisió i tramitació canònica. Transcorreguts set anys (¡) i vista la bona disposició del nou arquebisbe, el juliol passat un grup de preveres de l´Església de València ens dirigírem a ell demanant-li que encetara eixe procés. Fins ara s´hi han adherit setenta-sis preveres del clero secular i religiós, de diverses sensibilitats i ocupacions ministerials, la majoria rectors i vicaris parroquials, però també capellans de convents, consiliaris de moviments, professors, missioners…
La carta no respon a cap interés polític o partidista, ni representa «l´ala nacionalista» o el «sector progressista» del clergat. Demana senzillament que els fidels puguem participar en la litúrgia emprant la «llengua pròpia» del nostre poble (art. 6 de l´Estatut). Els catòlics valencianoparlants (vora tres milions) hi tenim un dret irrenunciable, reconegut, ja fa més de quaranta anys, pel concili Vaticà II. Si pensem que el poble nambya, a Zimbawe, amb 20.000 catòlics sobre una població de 120.000 habitants, compta amb els seus propis textos…
La passada festivitat de la Puríssima l´arquebisbe Carles es declarà favorable a iniciar el procés, demanant l´edició dels textos litúrgics en valencià, sempre amb l´acord dels altres bisbes competents de la Província eclesiàstica, primer a la Conferència Episcopal Espanyola i després a la Santa Seu. És el que prescriu la Instrucció Liturgiam authenticam (2001), a fi d´acabar amb situacions lamentables de provisionalitat i confusió, com les que encara es donen entre nosaltres. Avant, senyor arquebisbe!

Preveres de la diòcesi de València