Rita i la síndrome Hubris

Jesús Puig

Pot un poble aguantar la megalomania d´un dirigent durant vint anys? Pot un polític narcisista i superb ser elegit reiteradament al llarg de vint anys? Pot un governant emborratxar-se de poder i perdre el contacte amb la realitat en el transcurs de vint anys? Tot indica que sí, puix vint anys són els que aviat farà Rita Barberà com alcaldessa de València. Megalòmana, narcisista, supèrbia, incapaç de reconèixer errors i allunyada cada cop més de la realitat. David Owen, neuròleg i expolític britànic va definir aquests símptomes com a síndrome Hubris: trastorn comú entre els governants que porten molt de temps en el poder. Cal millor argument per demanar la limitació de mandats?
El contenciós sobre el Cabanyal ha posat de relleu el tarannà de Barberà, entossudida en substituir amb nous i moderns edificis la marca històrica del cap i casal. Una alcaldessa que ignora que la singularitat d´una ciutat és fruit d´un sediment de segles. Que promou un urbanisme impersonal i uniforme. Que és incapaç d´unir el passat amb el present i la tradició amb la innovació. Que menysvalora la recuperació i rehabilitació i desdenya conservar la biodiversitat de la ciutat. Que desconeix que una ciutat és sempre la conjunció de dues ciutats: la vella, amb carrers estrets i places xicotetes i acollidores aptes per a la conversa i el diàleg; i la nova, amb llargues avingudes i centres comercials. Que s´enlluerna per l´estètica de l´autodestrucció que s´amaga sota el fals cosmopolitisme de la modernitat...
Com que l´alcaldessa es creu en possessió de la veritat, té deliris de grandesa (capficada com està en obres faraòniques i grans esdeveniments), considera enemics personals aquells que no comparteixen les seues idees, sospita de qui li fa la més mínima crítica, es creu insubstituïble i menysprea l´oposició, no és exagerat concloure que pateix la síndrome Hubris. Potser, com creien els grecs, aquestes pulsions acabaran sent un regal dels déus als ciutadans per a facilitar la seua derrota en 2011?