El ministre Ángel Gabilondo fa gala d'un optimisme periòdic sobre la viabilitat del seu més emblemàtic objectiu, el pacte per l'educació, mentre que el seu principal interlocutor, el PP, malda a demostrar com de distants estan de la política educativa del PSOE.

El ministre ha reiterat que un dels objectius principals del pacte és l'estabilitat normativa: no cal una nova llei, cal afavorir el desplegament de les ja existents. Bona part dels que han recollit el guant llançat pel ministre, estan d'acord amb ell en aquest punt, especialment el professorat, més que fart de canvis normatius.

El PP, en canvi, vol reduir l'ESO per a ampliar el batxillerat, encara que manté l'escolarització obligatòria fins als 16 anys. Per tant, l'ensenyament comprensiu, el tronc formatiu comú, arribaria fins als 15. I a partir d'ací, tres anys de batxillerat per als qui tinguen com a objectiu -i puguen- ingressar en la Universitat, i la Formació Professional per a l'alumnat amb problemes.

Mentre el ministre pensa a estendre l'obligatorietat fins els 18 anys, el PP vol tornar vint anys enrere: a sancionar els resultats acadèmics de l'alumnat com més prompte millor. La seua és una FP pensada per a qui no pot fer una altra cosa, en les antípodes d'esdevenir un tram amb la mateixa qualitat que el reservat per als futurs universitaris: els millors s'obrin pas i els qui manquen de voluntat no han d'entorpir el seu progrés. La concertació del batxillerat en centres privats ho està esperant.

El PP, a més, està molt ocupat agitant la qüestió lingüística: a la seua obsessiva oposició que el català siga la llengua vehicular de l'ensenyament, encara que el castellà s'hi aprenga tan bé com a Valladolid, han obert ara un conflicte de greus proporcions a Galícia, a pesar que, com reconeix la Xunta, «Ara no hi ha cap problema amb les llengües a les aules».

Al País Valencià, el PP i el PSPV-PSOE ni es parlen. I el conseller Font de Mora prefereix fer oposició al Govern central abans que dotar als escolars valencians d'ordinadors. No ens estranya: tothom està al cas del divorci que el conseller manté amb la comunitat educativa des del curs passat.

Doncs bé: si el pacte educatiu ha de descansar sobre una entesa en l'àmbit de la Conferència Sectorial d'Educació, on el govern central i els de les comunitats autònomes han de propiciar una bona governació de l'educació, segons el repartiment de competències assolit per un i altres, els fets no acompanyen aital pretensió.

La discreció amb que cal exercir la política en certes ocasions, no ha d'entelar la veritat. Els ciutadans i ciutadanes coneixem del pacte el que el ministre i els dirigents del PP diuen en els mitjans de comunicació. Dels seus missatges no es pot extreure que estiguem en vespres d'arribar a un acord, menys a un pacte que ultrapasse la legislatura. Al contrari, s'estan reproduint els mateixos debats de fa 20 anys, amb idèntica escletxa entre uns i altres. El ministre ha d'aclarir quines són les seues propostes ara que el PP li ha espetat el seu programa de govern. Els ciutadans hem de saber. Alguna cosa no és com ens diuen.