Els anuncis reiterats d´introduir al projecte d´Estatut de Castella-La Manxa mesures que pretenen acabar, directament o indirecta, amb el transvasament Tajo-Segura han fet esclatar una nova guerra de l´aigua entre diferents comunitats autònomes. La darrera proposta al respecte (després d´haver renunciat a fixar un termini de caducitat al transvasament) és la d´establir una reserva de 6.000 Hm3 per als usos d´aquella comunitat. Més enllà de posicionaments partidistes o localistes (absolutament lícits, per altra banda, sempre que s´expliciten honestament), resulta imprescindible fer algunes precisions des del punt de vista d´una gestió racional i sostenible de l´aigua. I, sobretot, defugir les actituds histèriques que, en compte de solucionar problemes, el que fan és generar cortines de fum que ho impedeixen.
Per començar, la reserva establida és amb tota seguretat exagerada. Dit d´una altra manera, no hi ha 6.000 Hm3 disponibles sobre els que establir una reserva. L´estimació es basa en sèries estadístiques obsoletes que no contemplen ni els usos actuals ni les previsions que es deriven del canvi climàtic.
A més, aquesta proposta comparteix amb l´anterior un defecte gravíssim: la seua inclusió dins d´un estatut d´autonomia. I això no tant per qüestions legals o jurídiques (encara que podrien ser decisives) sinó per l´aplicació pura i simple del sentit comú. Decisions que afecten a diferents territoris haurien d´establir-se a partir de la fixació de criteris generals acceptables i, per suposat, amb acord entre les diferents parts. Qualsevol decisió unilateral és, doncs, rebutjable per definició. Aquest raonament ve reforçat, a més, perquè encara que s´accepte l´existència d´un espoli hídric sobre els recursos propis de Castella-La Manxa, la reserva s´estableix sobre uns recursos que no són privatius d´aqueix territori. Els sistemes hídrics de rius com el Tajo, el Guadiana o el Xúquer són compartits per altres territoris que hi tenen els mateixos drets.
Des d´EUPV proposem una gestió de l´aigua que prenga com a punt de partida l´ús dels recursos disponibles en cada territori. La política de transvasaments ha demostrat la seua ineficiència: en compte de resoldre els problemes, els ha agreujat (i el Tajo-Segura n´és un exemple paradigmàtic); els costos de les infraestructures que requereixen són exorbitants en comparació als pretesos beneficis (socials o econòmics, tant és), tangibles tant sols per a una exigua minoria; el seu impacte ambiental és inassumible... i podríem continuar. És senzillament immoral reclamar aigua per a camps de golf i urbanitzacions, però també ho és establir una reserva per a continuar regant camps de dacsa de terratinents que només són viables per l´existència de subvencions i que estan eixugant literalment rius com el Xúquer.
La solució als problemes de l´aigua sols pot vindre, per tant, des d´una doble perspectiva. D´una banda establint nous criteris en la gestió que (en compliment de la Directiva Marc europea) contemplen els sistemes hídrics des d´una perspectiva ecològica i ambiental, que establisquen l´estalvi i la reutilització com a elements claus, i que dissenyen la política des de la perspectiva de la gestió de la demanda i no mitjançant un impossible creixement il·limitat de l´oferta. La redacció dels plans de conca i el tancament de pous il·legals han de dirigir i complementar aquestes orientacions. I d´una altra a través de mecanismes que transcendisquen el marc autonòmic (quan es tracte de recursos compartits) i en els que prime l´acord i el consens.
Aquests són els principis que defensarem des d´Esquerra Unida més enllà de plantejaments oportunistes que sols cerquen promoure el conflicte institucional amb la finalitat d´obtindre rèdits partidistes i electorals.
diputat d´esquerra unida a les corts valencianes
