Davant la fi de l´Avui al País Valencià

Sal·lus Herrero i Gomar

Uns dies després de la fi de l´enviament del diari Avui al País Valencià, el 25 de gener d´enguany, el periodista valencià i director de Vilaweb, escrivia, amb el títol ben eloqüent i meditat de "Què fem ací al mig?", on lamentava la dràstica decisió de la redacció d´aquest diari publicat íntegrament en català-valencià. Textualment encetava l´article dient: "La paradoxa que molts valencians vivim amb un punt de sorpresa és que el famós projecte de mercat comunicatiu de la llengua catalana es va esvaint, cada dia que passa, i no necessàriament per culpa del PP. En aquest sentit, el colp que significa la retirada del diari "Avui" dels quioscos valencians és tremend. Entenc que l´empresa editora, (…) haja de retallar el pressupost. I entenc que vendre una part de 400 exemplars és vendre molt poc. Però el gest és significatiu (els 200.000 euros l´any que diu que els costa no enfonsaran el diari, segur) i fa mal". Evidentment, com s´observa, "sorpresa" és un eufemisme d´enuig i d´estupor. Després d´assegurar que per a Catalunya, sembla que València és perfectament prescindible, més per al País Valencià la pèrdua de canals de comunicació entre Catalunya i València pot ser un "colp mortal", i d´elogiar els exemples que encara resten, -des de València-, publicats íntegrament en valencià, com la revista Mètode, el Temps, les publicacions de la Universitat de València i de l´editorial Bromera o la TV de Morella, finalitza exclamant-se, que, quan s´observa que molt d´apel·lar a la unitat de la llengua, al mercat, a la nació, al sumsun corda, de boqueta "mentre que el Principat multiplica les proves de desatenció, és de veres depriment i trist. Cosa per la qual, més enllà de fer la feina del dia a dia, no pare de demanar-me què fem nosaltres ací al mig, en ple 2010. Hi ha algú que tinga cap idea brillant? O cosa més bàsica encara: hi ha ningú, a dalt o a baix, que tinga interés de parlar de tot això?". El "nosaltres" de Partal es refereix a la minoria significativa de valencians que hi viu i treballa allà a Catalunya… I potser als que des de baix proven de viure en el català del País Valencià a la nostra, -ben poc lliure i agraïda-, terra.
És ver que allà dalt, sembla que a ningú li interessa debatre aquest tema; uns dies després del tall, envií un articlet, -excepcionalment brevíssim-, l´Avui, que ni l´han publicat ni espere que ho facen; només demanava, -respectuosament-, que ´reconsideraren´ aquesta decisió perquè no només ens faria a tots, més "provincians", sinó perquè trencava una tradició nascuda al final del túnel de la dictadura, que s´havia mantingut ininterrompuda durant més de trenta-tres anys, enriquint-nos a tots, (balears, catalans, rosellonesos i valencians) en una llengua necessitada del màxims suports i d´on no sobra ningú perquè això la debilita fins a l´extrem que la fa perillar d´anihilament; argüia que si hi havia només un miler (o mig miler) de clients a València que el compraven, -després de recòrrer mitja ciutat, pels pocs punts de venda, a pesar de l´escassa inclusió del català de València-, era perquè es tractava d´un diari on les noves del País Valencià apareixien molt poc, tot i que, -per altra banda-, estiguera ple d´articles escrits per valencians, pel novel·lista i gastrònom Vicent Marqués, pel politòleg, Jordi Muñoz, pels periodistes Ester Pinter i Vicent Sanchis, per Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria, pel notari Alfons López Tena, per l´exdiputat del PP Manel Milián Mestre etc. i, com les coses no són simples, s´ha de reconèixer que la literatura valenciana escrita en català i els cantants valencians (Al Tall, Miquel Gil, Feliu Ventura, El Botifarra, Obrint Pas, Raimon…) reben allà més atenció que ací, on els canals institucionals estan embossats per la censura; els suggeria que potser adaptant-se més al País Valencià i promoguent-lo millor haguera pogut ser, socialment i econòmicament, viable i reeixir. Perquè sense els valencians, aquell diari seria moltíssim més pobre, ara sense que arribe al País Valencià, un diari de Catalunya -que vol recollir la diversitat de matisos de parla catalana- queda amputat, esbiaixat, precaritzat i deforme. No entre a rebatre les xifres de l´empresa que promou aquell diari, ni discutisc l´abultat dèficit que indiquen, en un temps de crisi aguda per tothom, però no s´entén que arriben a València diaris de moltíssima menor difusió, de països molt més lluny i pitjor comunicats, -sense cap problema-, posem per cas, El Heraldo de Aragón, El Correo Vasco, el Gara i altres, mentre que l´Avui que es fabrica ací al costat si aplega al país Valencià produeix una catàstrofe econòmica irreparable… Inclús El Periòdico o La Vanguardia, des de Barcelona estant, arriben sense cap problema; el L-El Mercantil Valenciano pot comprar-se, sense pegues, a alguns quioscs cèntrics a Madrid i a Barcelona; alguns altres diari molt més potents, -per prestigi-, accepten el cost que suposa presentar-se a les principals ciutats d´Europa i del món. Escèptic com he aprés a ser, -en part, per llegir diferents fonts-, no m´ho puc creure això del daltabaix econòmic; a més que es faça aquesta interrupció uns dies després de la rimbombant estratègia d´unitat dels diaris El Punt i l´Avui em sembla una enorme mostra de feblesa i, que, per sota dels grans mots i els encenalls entusiàstics hi ha un corrent subterràni de paupèrrima misèria, de llençar-se pedres a la teulada, de poca volada, d´inconsistència i de poca aposta pel català. Entenc que a ningú li agrada que li retraguen les "contradiccions" (ni que li fiquen el dit dins de l´ulls) , però un diari, en una societat democràtica, ha d´exposar-se a la llum, a la crítica i inclús al reprotxe. No tot poden ser floretes! Com que allà dalt no ha sigut possible el debat, als valencians ens interessa fer-lo ací baix, -amb tots els punts de meditació que calga-, perquè el valencià tinga més presència que ara a tots els mitjans de comunicació del nostre país. Ens juguem el ser, o, millor, la continuïtat de poder seguir sent valencians, esperant molt poc o res de ningú; el que no fem nosaltres ací, no baixarà ningú de dalt, ni del centre ni d´enlloc; no només som ben "prescindibles", sinó que estem completament sols, escindits i despullats, estrellats enmig d´un merder (Oscar Wilde) sota la nit fosca d´un hivern cru, emparats per un cel ple d´estrelles, encara que no les vejam pels núvols, pel soroll i per la contaminació lumínica d´oropells que ens envolta… Tot açó passarà perquè quan la nit és més obscura, s´albira l´alba, com ens anuncià Hölderlin: "Més a prop de l´abisme, més a prop de la salvació". Només ens resta, donar-los les gràcies per tot, perquè els que hem aprés a llegir en la nostra pròpia llengua diàriament, hem aprés a ser millors valencians i sabem que ara només contem amb les nostres pròpies forces per viure i romandre drets; sense retrets, sense falses il·lusions, sense expectatives desmesurades sabem, -és molt senzill-, que no ens espera ningú… Per tant, tot és possible!