Alguns museus senyers de la nostra capital precedits de certa fama internacional i altres que compleixen funcions complementàries, diguem-ne, més de consum intern i no per això menys importants, són la rialla de mig món i la viva paradoxa d'un poble dòcil governat per un tall d'indolents que –especialment en matèria cultural- utilitzen el patrimoni nostrat al seu antull, parer i interés electoralista. Clar i ras.
Ja són molts els anys que rosseguem la rèmora d'uns gestors (a)culturals que han vingut condemnant els símbols artístics valencians (no importa la categoria ni el nivell de protecció –quina ironia- que tinguen) a calculats soterraments i resurreccions de difícil comprensió lògica. Després de l'agredolça batalla política, mediàtica i judicial que envoltà el dissortat teatre romà de Sagunt, digne relat d'un best seller del despropòsit més reprovable i vergonyós, el desficaci més contumaç continua plenament vigent ara per ara.
¿Quan ens adonarem els valencians del calculat revival polític (i menys artístic i històric del que es creu) del monestir de la Valldigna? ¿Ningú veu a hores d'ara que les obres de Sorolla de l'Hispanic Society of New York eren la confirmació estatal d'una forma de projectar un model polític corromput? ¿Qui vol veure les pèssimes restauracions, fetes de qualsevol manera, amb motiu de La Llum de les Imatges? ¿Qui es pregunta per què el Museu Nacional del Prado no cedeix obres a exposicions locals davant d'aquest desgavell permés i, a més, aplaudit? ¿Algú, oposició, ciutadans, col·legis professionals, investigadors, docents universitaris... posa el crit en el cel al respecte? Al capdavall, ¿qui diu aquesta boca és meua en una Llei de Patrimoni Cultural Valencià que permet dur endavant aquestes i altres malifetes? I així continuaríem i, dissortadament, no acabaríem.
A base de columnes periodístiques, queixes i denúncies fonamentades d'uns pocs i, ¿per què no dir-ho també?, de manifestacions com la del propassat 31 d'octubre (tot un exemple de civisme, siga dit de passada) no es pot fer, sobtadament, una catarsi col·lectiva, però potser si un canvi de mentalitat que vaja solcant consciències i fent camí.
Els que ens dediquem a anar a contracorrent per allò que tenim coneixement de causa, encara ens queda una mica de vergonya i, inclús, no militem en cap partit volem dir les coses tal com les veiem, amb la cruesa que pertoca, sabedors que mai ningú vindrà a cridar-nos per fer aquest o aquell treball en què som pèrits. Però eixe és el preu de la independència i el valor de la llibertat ben entesa i sense subterfugis. Eixa és la responsabilitat que, en matèria cultural, li demane al nou inquilí de la Universitat de València: estar veritablement al servei de la societat que representa i en permanent vigília, mantindre criteris sòlids i exercir el paper que li pertoca en assumptes de vital transcendència, en què els que s'han format i continuen fent-ho en llurs aules aporten les solucions que han aprehés en tan insigne institució.
Veritablement desitge que, d'una vegada, passem plana i n'obrim una de nova que escriure amb bona fe (voluntat), millor lletra (sensatesa) i primmirat contingut (coneixement), tres dels pilars que han de començar a canviar aquest capritxós desbaratament patrimonial.
05:30
