L´esquerra valenciana i les falles

Ara que s´acosten les Falles, cal tornar a plantejar una pregunta fonamental: la de si l´esquerra plural en general, més enllà de les sigles de cada partit, té un projecte definit per a la festa fallera, igual que el té per al medi ambient, el món de les relacions laborals o el tema de la identitat valenciana. La nostra penosa intuïció és que no hi ha ni projecte coherent ni tan sols un interés seriós en el tema, més prompte regnen la improvisació i el desconeixement de la realitat del món faller. Fins i tot encara hem de presenciar, com un ritual més, l´escenificació dels vells tics antifallers que d´una manera reduccionista igualen Falles a conservadorisme o a blaverisme, sense més reflexió. Caldrà afegir que esta manera simplista de pensar no ajuda gens a tindre una visió constructiva i alternativa al veritable conservadorisme faller, que la dreta governant ha sabut conrear de manera magistral, utilitzant els mecanismes emocionals adequats, mentre l´esquerra estava desapareguda en combat, ací com en altres tants fronts. Així està la cosa de crua.
La veritat és que els signes són alarmants en l´esquerra social i política pel que fa a prendre´s les Falles com un fenomen cultural, social i polític de primera magnitud. Abunden encara les desqualificacions gratuïtes, en nom d´un suposat progressisme que considera determinades expressions festives de la cultura popular com a cosa de «mal gust»; l´elitisme intel·lectualista d´altres arredoneix un quadre d´indiferència, si no d´hostilitat, cap a una festa que d´eixa manera té tots els números per a continuar sent instrumentalitzada a pler per la dreta. Com ha succeït en els darrers setanta anys. I això que també hi ha dretes i dretes, des de les més barroeres, molt properes a un discurs regionalista extremat, fins a les més liberals i minoritàries, que fan de la tolerància a la pluralitat de visions falleres un interessant estendard polític. Dissortadament, entre la nostra esquerra del cap i casal (nacionalista, socialista, ecologista, alternativa), les falles continuen sonant a cosa exòtica, folklòrica o a insofribles molèsties per als ciutadans. I mentrestant, els socialistes de les institucions, llevat d´alguns polítics voluntaristes, ni s´assabenten ni volen assabentar-se de res. Com si la cosa no anara amb ells més que per a fer-se alguna foto amb la brusa fallera. Fins ací arriben.
El que volem dir és que fa falta per part de les forces d´esquerra una reflexió seriosa, integral i en profunditat sobre les potencialitats de la festa fallera, sobre la seua inexcusable dimensió patrimonial, sobre la seues possibilitats turístiques, sobre les seues connexions amb altres associacions festives i culturals, sobre el seu impacte social. Agrade o no a les sensibilitats progressistes, la xarxa de comissions falleres constitueix l´entramat associatiu més ferm, actiu i durador de la ciutat de València, amb més del 15 per cent de la població de l´àrea metropolitana censada directament en les comissions falleres, i de la qual una gran part vota les forces d´esquerra. Fins fa no molt, cridar públicament l´atenció sobre estos oblits ha sigut com clamar en el desert. Però els fets estan ací, i ens atreviríem a aventurar que cap partit autodefinit d´esquerres aconseguirà governar la ciutat de València mentre no es treballe el món faller de manera sincera i compromesa. Sobre això, resulta ben significatiu el cas de Gandia, l´única ciutat del nostre país on l´esquerra valenciana, tant la política com la intel·lectual, s´ha bolcat amb la festa fallera, i on des del 1983 mai no han guanyat les eleccions municipals les forces conservadores.
Alguns dels darrers esdeveniments, però, no conviden precisament a l´optimisme: la lamentable actuació dels socialistes en el tema de l´autorització de la mascletà napolitana a la platja sols ha servit per a posar en safata de plata a la dreta la seua acostumada munició demagògica que tants bons rèdits electorals els proporciona. Per no parlar de la Universitat de València, referent del progressisme valencià, que a excepció d´alguns avanços gens menyspreables i de les iniciatives d´algunes persones, continua d´esquenes a la realitat fallera, com si molts dels seus estudiants, professors i treballadors no en formaren part activa.
Caldria que, definitivament, l´esquerra, des dels partits fins a les associacions d´estudiants, des dels moviments socials fins als sindicats, des dels mitjans de comunicació fins als fòrums ciutadans, fera els seus deures i es posara al dia amb una festa que és molt més que una festa, de la mateixa manera que el Barça és més que un club, i que, essencialment, recull un important i històric esperit crític ciutadà que no es pot continuar deixant en mans de la grollera manipulació dels fonamentalistes de la identitat, dels nous rics especuladors o dels demagogs de la correcció política, capaços de reinventar-se la festa per acoblar-la als seus mesquins interessos. L´esquerra, si és que continua existint, té un deute pendent amb les Falles, un deute històric que ja va sent hora que resolga amb dignitat i compromís. Tots és qüestió de posar-s´hi.