El 15 d´abril d´enguany, Hans Küng escrivia una "Carta oberta als bisbes catòlics de tot el món", on, a propòsit dels escàndols pels casos de pedofilia al clergat catòlic i les ocultacions de la jerarquia que han propiciat fins ara, en molts casos, la impunitat, el secretisme i l´ocultació habituals en els darrers temps al si de l´Església en tractar d´aquests temes, feia també un repàs dels cinc anys de papat de Benet XVI analitzant els fracassos, les contradiccions i enfrontaments (amb els jueus, els mussulmans, amb la ciència mèdica, el desgavell de l´oposició als preservatius sense tenir en compte la sobrepoblació al planeta Terra, contra la recerca de cel·lules mare, els rebrots pseudocreacionistes davant l´evolucionisme…) i a la llum del concili Vaticà 2 proposava una reforma a l´Església en la línia de la utilització del llenguatge vernacle, la democràtització i la participació, la tolerància, la defensa dels drets humans, l´enteniment ecumènic, la fi de la discriminació de les dones al si de l´Església entre d´altres; i instava a expressar-se per trobar remei a una situació de desconfiança al si d´una Església que està davant de la crisi més gran des de la Reforma. Com que fa més de 30 anys vaig estar algun temps al seminari de Montcada voldria transmetre la meua experiència per si els serveix d´alguna cosa a la gent que resta en la línia de Küng; i també per informar al públic en general, per si no ho saben, de com se les gasten els qui ara demanen "caritat" pel que fa als sacerdots pedòfils que abusen de menors, però no es posen en la pell dels altres quan es tracta de donar suport al valencià/català al nostre país, que ja fan tard, (i, després d´anys de fer el burro, volen acceptar-lo ara que pràcticament ningú va a les esglésies, només els càrrecs institucionals a les procesons i funerals o misses d´"Estat", quan, ¿no havíem quedat que s´haurien de separar Església i Estat?), ni davant el dret de les dones a decidir en llibertat la seua reproducció, ni davant els homosexuals, lesbianes i transsexuals, etc.

La jerarquia eclesiàstica s´ha guanyat a pols l´actual situació que encara anirà a molt més perquè el perfil ideològic i les opcions vitals que s´han triat a les darreres dècades és el de la màxima mediocritat (panxacontentisme) i el d´una obediència i submissió absoluta a la jerarquia eclesiàstica (en contra del missatge de Jesús de Natzaret), una mena de "papolaria" (i jerarcolatria), que es tornà caricatura portada al paroxisme quan l´anterior arquebisbe de València –el nom del qual no vull ni recordar- va inaugurar una estatua sobre si mateix mentre acusava els socialistes i a la Facultat de Medicina de València d´assassins per no atorgar-li, immediatament, els privilegis per a fer la Facultat privada que exigia passant-se pel forro les diligències administratives… Han educat els rectors, en els darrers trenta anys, forçant-los a dimitir de la pròpia consciència i de la capacitat de pensar per si mateix que Kant demanava com a requisit imprescindible per a ser majors d´edat a Què és la Il·lustració?; allò de "Sapere aude!" ("Goseu pensar!") que recentment ha posat de moda pels carrers i places de València, l´alcoià Romà de la Calle després de dimitir com a director de MuVIM per la censura de les fotos dels polítics del PP que no volien tornar-se a vore retratats; no només castració sexual, com comentava l´amic Honori Pasqual des del Levante-EMV, sinó castració mental ultraconservadora, fonamentalista i sectària que dóna lloc a un model semblant al dels lefebristes i totes les tribus religioses (carismàtics, legionaris, opusdeistes) que pul·lulen al si d´una Església sectaritzada que ha perdut el nord.

No ens enganyen ni ens enganyem, llevat d´alguns grupuscles lligats a comunitats cristianes de base, les opcions ideològiques hegemòniques que s´han triat i fomentat per banda dels jerarques catòlics són d´un conservadurisme retrògrad que dóna suport als més rics del món, que cerca mantenir els privilegis adquirits en el passat, que condemna la teologia de l´alliberament i l´opció pels més pobres, que margina la llengua pròpia dels valencians en una espècie d'insult permanent a la dignitat; així es mantenen opcions d´inhumanitat (tan poc cristianes) com el celibat obligatori per al clergat, la discriminació de les dones i una orientació formativa misògina, masclista, classista, elitista, i políticament, ultraconservadora. Si els candidats al sacerdoci responen a aquest patró ideològic seran acceptats tot i que siguen uns delinqüents o uns depravats. Recorde que el superior del Seminari de València, quan jo hi estava, als anys setenta, em cridava, alguna vegada al seu despatx, per preguntar-me la meua opinió sobre el "celibat", mentre em tocava les cuixes, jo notava com s´excitava i una mica tens li deia que no hi estava d´acord, que el celibat em semblava cruel i inhumà, com explica Hume en "Diàlegs sobre les religions", però que mentre estiguera allà dins respectaria les regles del joc, encara que no m´agradaren i encara que observara que ell no les observava, es posava goig com una tomaca, deixava de toquejar-me i anava a rentar-se les mans compulsivament al labavo que hi havia a la seua cambra, mentre jo li suggeria que potser això no ho rentava ni l´aigua ni el sabó, per molt que es fregara; aquell senyor, -que em féu fora del seminari perquè portí a l´il·lustre filòleg Manuel Sanchis Guarner a fer una conferència a la Facultat de Teologia sobre "El valencianisme i la II República al País Valencià" o perquè no el deixava que em tocara prou les cuixes i més amunt- ha arribat a bisbe i ara és dels que més escridassen i sermonejen contra els matrimonis homosexuals i capitaneja una de les línies més conservadores de l´Església, que considera que els sacerdots per ser tals són sants i tenen butlla, com l´actual Governador Civil de València creu –com es feia durant el franquisme- que els policies tenen "patent de cors" per a apallissar la gent del Cabanyal asseguda a terra pacíficament per evitar que una excavadora derroqués les seues cases que protegia l´ordre del ministeri de Cultura i les sentències dels tribubals de justícia, tot i que l´alcaldesa de València volguera tapar el cas de corrupció Gürtel que afecta al seu propi partit destruint cases, bramant contra els ciutadans de València que no estan d´acord amb les seues arbitrarietats i acusant-los de violents… Però, podríem preguntar-li al distingit senyor Peralta, si la policia estatal o "nacional-espanyola", d´acord amb les ordres del Govern de Madrid, ¿no hauria d´haver impedit els enderrocs i s´hauria d´haver enfrontat als policies locals de la senyora Barberà, -la dels vestits rojos i els borsos Vuiton- o a l'autonòmica del senyor Camps -el del amiguet de l'ànima del bigot-, per conservar el patrimoni del Cabanyal? Han de tapar els seus despropòsits, una jerarquia catòlica anclada en els nacionalcatolicisme, uns polítics del PP (i del PSOE) que semblen reproduir els hàbits d´una dictadura, (la hipocresia, el cinisme, la prepotència, la corrupció, l´ús de la força bruta, els abusos sexuals o policials…) que es resisteix a desaparèixer del tot, per això encara no es deixa que es soterren els morts de les cunetes, que se sàpia la veritat del que va passar, que es condemnen judicialment els pedòfils de l´Església, que es tanquen les ferides que s´obriren… Perquè el que importa és mantenir-les obertes, ocultar la veritat del que passà, que no se supere un temps fosc i sotànic, ple de mites que impedeixen vore la llum del sol, és a dir, que cada abús siga condemnat, que cada mort tinga el seu nom per reposar en pau, que cada viu tinga el seu dret a ser respectat íntegrament, i a saber on plorar o recordar els seus familiars assassinats en una banda o a l´altra… Coses que s´han fet des del neolític, això de posar senyals davant les tombes per reconèixer els propis morts, sí potser també s´ha abusat sexualment des de llavors, però, ara, ni en nom de Déu ni de l´ordre ni de res es poden justificar els abusos... O, potser sí, quan es té molt de poder, quan la corrupció i l´obscurantisme s´institucionalitza en molts dels liders eclesiàstics i polítics i es menysprea els altres que són considerats "inferiors" per la seua llengua, religió, pel seu origen "nacional", per la seua condició de gènere o de classe social?